En un pols entre contraris, la tendència és condensar i aferrar-se a un concepte potent que es vengui amb facilitat, que toqui sentiments perquè la gent se’l faci propi. Un peix que es mossega la cua: com que vivim en la immediatesa, els qui intenten guanyar la batalla del relat simplifiquen tant que es deixen pel camí la varietat de colors. El resultat és que continuem consumint titulars, sempre més oportunista que pensar. El risc és caure en posicionaments excloents (per simplistes) i banalitzar les paraules.
La reflexió ve a tomb pel combat sobre la independència i el seu contrari. Entremig hi ha matisos que s’obvien interessadament, és el que tenen els extrems enfrontats i és per això també que es menysprea l’espai que queda al mig. Fixem-nos per exemple en el concepte d’interdependència. O millor encara, interdependències, que és l’estat natural en què vivim: situacions i lligams relacionals i funcionals mutus i recíprocs. Reconèixer aquesta realitat no és defensar la dependència ni al contrari. Penso que la millor aposta és construir més capacitats col·lectives de resistència, de coneixements, de responsabilitat, de decisió i gestió pròpia, d’enfortiment del capital humà i de progrés, de cohesió i convivència… en un món global i una Europa en crisis (vàries i interdependents). Per això també necessitem el respecte de l’altre i el reconeixement de les nostres potencialitats i espais.
Ara bé, un món global i interdependent té problemes d’escala. Caldria recuperar un altre concepte, el de proximitat. És el medi idoni per atendre i solucionar les necessitats de la ciutadania i augmentar les seves capacitats. Vol dir girar la mirada cap a les ciutats, reconèixer-les com a subjectes i augmentar les seves competències. En resum, cal obrir joc i explorar conceptes que resten pel mig.
Proximitat, lligams i matisos
