Qui no reconeix el to neutral, insípid, d’una veu automàtica al telèfon? “Per motius de seguretat, aquesta trucada pot ser gravada.” És la veu d’una persona que, un dia, va dedicar part del seu temps a enregistrar aquests missatges: “Si vol ser atès en castellà, premi u; si vol ser atès en català, romangui a l’espera. Si truca per una consulta de factures, premi dos; si la seva trucada està relacionada amb una averia, premi tres; si la seva consulta es refereix a altres qüestions, romangui a l’espera”. Esperar, sí, per descomptat!
La nostra esperança ens fa seguir endavant. Potser en algun moment sentirem una veu articulada d’una persona humana, bategant per dins d’un cos que tremola i respira, ressonant en un diafragma. Aristòtil digué que la veu substitueix el soroll per un contingut. La veu parla. Diu alguna cosa a un altre ésser humà. Tanmateix, avui dia ja no parlem entre nosaltres. Enviem missatges de veu o de whatsapp. Trucar per telèfon s’ha tornat invasiu. “No, no telefonis, que s’ho pot prendre malament!”. La immediatesa de les veus parlants fa basarda: hi podria haver un malentès a flor de pell o una interrupció. Ningú no s’interromp quan grava un missatge de veu per whatsapp.
“Els protocols s’estan convertint en l’enemic de les persones que parlen”
En canvi, en la vida del diàleg en directe, tot sovint hi ha confusions, paraules a mig dir, malinterpretacions. Els cossos parlants són un risc que ningú no es pot permetre córrer: tal cosa o tal altra, dites així, en calent, poden alterar la serenitat dels ambients, farcits de sistemes informàtics i de protocols. Els protocols viuen tranquils, en una pacífica ignorància dels afectes inconscients. No fan símptoma, només s’espatllen. Llavors els tècnics optimitzen els sistemes, n’actualitzen les versions, troben la solució perquè recuperin el ritme exacte. Els protocols anti-persones són la màquina que batega per sota les greus alteracions subjectives i socials del món contemporani. Més protocols igual a menys persones.
A nivell d’atenció al públic, per tal d’evitar el contacte entre la gent, les empreses han operativitzat amb la màxima eficàcia dues coses: primer, substituir els treballadors per màquines o sistemes automatitzats; segon, evitar que els usuaris o els clients entrin en contacte directe amb altres i, en canvi, ho facin per mitjà de protocols, apps o pàgines web. A l’epíleg de la seva trilogia sobre la societat de la informació, Manel Castells ja va predir que, en el futur, els sistemes produirien dues menes de treballadors: els treballadors alineats a una màquina, per tant perfectament substituïbles per un altre treballador amb el mateix perfil o per un ordinador, i el que va anomenar treballadors simbòlics.
Els treballadors simbòlics són els creatius, gent que té idees i les implementa, dotats d’un enginy difícilment superable per una màquina. Són els qui inventen, dissenyen i apliquen els protocols, per evitar que cap persona viva pugui interessar-se per una altra. És una ficció que els protocols facin de mediadors. Ja no són els intermediaris entre persones, o un instrument de comunicació: són “la cosa en sí”, com diria Husserl. Són un ambient en el que ens movem i també una constant font de mortificació. Ens sentim confrontats quotidianament a protocols que exclouen les nostres preocupacions i necessitats. I així passem hores esperant que, després de l’opció u, dos o tres, una persona contesti al telèfon per escoltar quin és el nostre problema.
Per a la gent gran, aquest món és impossible. No s’orienten ni tenen possibilitats de fer-ho. Però també, per a la gent no tan gran, es tracta d’un món impossible, perquè obliga a qui pot parlar a tancar la boca davant de la màquina que fa ressonar la llengua forana del codi preestablert. Els protocols s’estan convertint en l’enemic de les persones que parlen. Invaliden el diàleg i la trobada. Posposen qualsevol improvisació o excepció que faci possible atendre els problemes concrets que passen a la vida. Però sobretot, sobretot, són un signe de la pulsió de mort que albira, com deia Lluís Duch, el final d’un món.
