A Batxillerat hem analitzat Ex machina (Garland, 2014), una pel·lícula sobre la “intel·ligència artificial forta”. Hi ha robots que poden realitzar reeixidament qualsevol tasca típica nostra? Una qüestió apassionant. Els humans som intel·ligents. També els animals tenen certa intel·ligència. I el més intel·ligent, en el cas que hi sigui, és Deu. Altres, com el popular Arsuaga, el d’Atapuerca, relacionen intel·ligència i el fet de menjar carn, una aportació energètica que va expansionar el cervell. Una suggestiva propaganda per als McDonald’s. No els cansaré amb hipòtesis. Si vostè ha llegit fins aquí, tots dos som intel·ligents! Ara bé, ho som prou? Es poden fabricar intel·ligències superiors “no humanes”? El concepte “intel·ligència artificial” (AI) va ser dissenyat el 1956 al Dartmouth Summer Research Project. El professor McCarthy proposà reflexionar sobre màquines pensadores, evitant conceptes com el d’“automatisme” o el de “cibernètica”. Mentre que l’AI anomenada “dèbil” – que no és cap tonteria – es limita a tasques específiques, tot i que sofisticadíssimes, de resolució de problemes o raonaments, l’AI “forta” s’associa amb la sensibilitat, la sapiència i fins i tot l’autoconsciència. L’AVA, d’Ex machina, és un producte d’aquests: expressa el rang sencer d’habilitats humanes. La intel·ligència humana és resolució, planificació, aprenentatge i comunicació en llenguatge natural. És autoconsciència. Percebre –per exemple, veure-hi– o l’habilitat d’actuació –com manipular objectes– en són punts clau. Philosohie Magazine hi dedicà un monogràfic: “Com salvar la intel·ligència natural?”.
Què ens queda d’exclusiu a les intel·ligències humanes, fora de l’abast d’una màquina? Uns citen la “prominència” (capacitat de reconèixer “la importància”, avaluant novetats), d’altres assenyalen la imaginació (crear dissenys o conceptes no programats) o bé l’autonomia. Certament, l’ordinador on ara escric només té una intel·ligència “parcial”, però no disposa ni de consciència ni de sentit comú. Les màquines ens apallissen en exactitud, emmagatzematge, potència computacional però no en les habilitats essencials per a la supervivència: no extrapolen ni copsen situacions noves. Com descriu la paradoxa de Moravec (1980), això li resulta molt més fàcil a un nen petit. Els dispositius i sistemes tecnològics s’assemblen i baten als “humans adults” en els tests d’intel·ligència però –quina vergonya!– no disposen de les habilitats perceptives ni motrius d’un nadó d’un any. Paradoxal, oi? Minsky ho reblà: els humans guanyem sempre en allò complex que realitzem “de forma fluida”.
Hi ha al menys tres detalls quotidians que, per ara, ens salven: a) els “Captcha”, una prova inversa a la de Turing, per a reconèixer humans com a diferents dels ordinadors; b) la tesi de Penrose (La nova ment de l’emperador, 1989) esbatent que el nostre cervell no és un algorisme, i per tant no pot ser reproduït com una fórmula numèrica, som inimitables. Però, compte!, les màquines poden desenvolupar-se cap enrere. I si “anés creixent” per si mateixa, com hem fet cadascú de nosaltres, els humans?; i c) esperem que la teoria de les intel·ligències múltiples (Gardner, 1983) no estigui limitada a 8 o 9 sinó que –més enllà de la logicomatemàtica de les màquines– n’hi hagi moltes més, i “exclusives”. Potser l’espiritualitat o la religiositat, o el poder perdonar o acaronar?
Protegint la intel·ligència natural
