Quina deu ser la millor solució per a un problema tan freqüent com que uns nens trenquin alguna finestra mentre juguen a pilota? Lògicament, les possibles opcions són prohibir les pilotes, prohibir les finestres de vidre o prohibir els nens; i, sens dubte, la solució més completa i definitiva és prohibir-ho tot: pilotes, finestres i nens.
Per descomptat, remeis com aquests serien pitjors que la malaltia, però, així i tot, moltes persones no tenen la paciència ni maduresa necessàries per buscar solucions laborioses o negociades als complexos problemes del nostre temps. Volen solucions simples, ràpides i dràstiques… encara que siguin equivocades. El súmmum del populisme, en l’esfera política, respon a aquesta mentalitat tan ingènua, que a curt termini i, com se sap, a la llarga generalment condueix a grans desastres. Però en l’esfera educativa, que per la seva pròpia naturalesa apunta a molt llarg termini, és encara més clara la necessitat de resistir-se a la temptació de prohibir amb tota seguretat.
En el cas específic dels mòbils als instituts, cal donar la raó als qui subratllen que el que s’ha indicat és regular-ne l’ús, no prohibir-lo. Això no vol dir que se subestimi la problemàtica. El fet que els mòbils puguin generar alguns abusos o trastorns greus, que tant els docents com les famílies estiguin molt preocupats i, fins i tot, alguns joves estiguin oberts a la fixació de certs límits, pot contribuir a impulsar processos d’autoregulació comunitària extremadament valuosos, des d’un punt de vista pedagògic. Regular qüestions trivials que no interessen o “dolen” a ningú no contribueix a la maduració ètica dels estudiants, ni individualment ni en grup.
Per contra, l’experiència de participar en la construcció de normes sobre els problemes més sentits, si es fa promovent la participació més gran possible de tothom, segons l’edat i el context, pot impulsar decisivament la comprensió intel·lectual i emocional de què són de veritat les normes, per què és important complir-les, i quan o com es justifica canviar-les. La psicologia del desenvolupament moral (Kohlberg, L., Power, F. C., i Higgins, A. 1997), ja fa dècades, va descriure diverses experiències d’institut d’educació secundària que, en fixar-se com a meta convertir-se en una “comunitat justa”, aconseguien aquesta classe d’aprenentatge o maduració moral.
En aquestes experiències, per exemple, es van identificar alguns moments clau en la construcció d’una norma col·lectiva. A grans trets: proposta, acceptació, expectativa i aplicació. És a dir, fases inicials, en què es conceben o se suggereixen certes normes; fases intermèdies, en què algunes de les normes proposades van guanyant suport i esdevenen regles més aviat informals o comportaments desitjables però no obligatoris; i fases de consolidació, en què tota la comunitat assumeix la tasca de complir i fer complir la norma establerta. Pedagògicament, això és ideal: que se sentin les normes com a pròpies, perquè en efecte se les ha creat, ajustat i convertit en una realitat social.
Optar per dreceres, o prohibicions que cauen “des de dalt”, sense cap mena de consulta ni dret a picar de peus, ocasionalment pot funcionar o almenys fer sentir a algunes autoritats que estan complint el seu paper. Però pedagògicament impliquen el risc que els joves acabin aprenent com a lliçó que les lleis en general són així: regles alienes, arbitràriament imposades, que convé acatar si –i només si– algun policia et veu. En qualsevol cas, prohibir hauria de ser el darrer recurs, i no pas el primer que s’intenti.
Maria Rosa Buxarrais és doctora en Pedagogia i catedràtica de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona
