Darrerament s’està donant el fenomen a nivell internacional que diferents partits polítics i candidats concrets que podríem anomenar antiestablishment o “insurgents” veuen augmentar de forma molt destacada el seu suport electoral. Es tracta d’un fenomen que es dóna a dreta i a esquerra, arreu d’Europa i també fora d’ella, que posa en qüestió el “sistema”. Aquests partits han vist com el seu suport popular ha augmentat molt notablement en el moment que moltes persones han optat per reaccionar davant les situacions de crisi econòmica i social, que molta gent considera que han estat causades pel propi establishment. Es parla, segurament amb raó, de crisi de representació. I aquí sorgeixen alguns partits i candidats que podríem qualificar d’inclassificables, com el candidat republicà a la presidència dels Estats Units, Donald Trump.
Per què triomfa Trump als Estats Units o Marine Le Pen a França? Una resposta podria ser perquè apel·len a les baixes passions amb un discurs senzill i planer, que connecta amb una part important de l’electorat que ha deixat de confiar en les opcions tradicionals. El problema és si les mesures que proposen després les podrien portar a la pràctica si assolissin el govern. Una altra resposta és que molta gent busca la manera de fastiguejar l’establishment, els partits de l’statu quo, el sistema o com li vulguem dir, i per fer-ho decideixen votar aquell que el qüestiona clarament, fins i tot amb discursos xenòfobs i políticament incorrectes. Un fet com el recent Brexit és ben il·lustratiu, com ho és també la possibilitat real que Trump esdevingui president dels Estats Units. La pregunta és: per canviar un sistema que no ens agrada cal recórrer a opcions que malgrat semblar trencadores poden acabar representant un perill per a la democràcia?
Polítics políticament incorrectes
