El filòsof Albert Calsamíglia va escriure una lúcida carta a un amic seu també filòsof un mes abans de morir a l’edat de 51 anys d’un càncer tan inoportú i cruel com tots. Tres anys abans jo havia tingut la gran sort que el mestre Calsamíglia jutgés, juntament amb quatre ments privilegiades més, la meva tesi doctoral.
Aquella carta, que el diari El País va reproduir amb el seu consentiment, començava dient això: “No sé si la esperanza es una virtud, pero en todo caso sería una virtud antifilosófica puesto que el filósofo está con la sabiduría, con la fortaleza del carácter, con la serenidad para asumir la propia historia y el destino”. Des d’aleshores, no he deixat de pensar en aquesta desafiant i filosòfica actitud que és la recerca de la veritat, sobretot en aquest temps actual tan propens a la postmodernitat, la post-veritat, les fake news, i una desconfiança en la ciència com mai abans s’havia viscut, fins i tot en una part de la ciutadania formada i cultivada a les millors universitats del món.
El professor Calsamíglia va redactar l’epístola en resposta a la multitud d’ànims de suport que rebia dels seus amics i familiars, ànims que el comminaven a mantenir l’esperança enmig del pronòstic fatal del qual tothom ja era conscient en aquell moment de la malaltia, inclòs el mateix malalt. Immensament agraït per les mostres d’afecte, el filòsof va insistir, però, en el benefici i el consol més gran que té la veritat sobre l’esperança, almenys en la ment i el cor de l’autèntic filòsof.
Ara bé, la filosofia –o la racionalitat– no sempre pot arribar al més profund de l’ésser humà. L’amor a la veritat és universal, però quan les coses venen maldades, quan la por emergeix pertot arreu i l’escepticisme s’apodera de nosaltres i del destí de tot allò que estimem, la veritat nua fàcilment i perd la seva àuria de bellesa infinita que tan enlluerna al filòsof.
Quan la veritat emet les seves sentències menys desitjades, com ara que la mort és propera i inevitable, que ho perdrem tot, que res sembla tenir sentit, que la incertesa per tot plegat és la més gran de les veritats, aleshores l’esperança, lluny de ser una actitud antifilosòfica, esdevé un veritable refugi per al cor i l’esperit.
És clar que l’esperança pot estar decebedorament construïda de falses esperances, però no és menys cert que la pretesa veritat pot fonamentar-se en errors i prejudicis. Una esperança que ignora la veritat esdevé tan irracional i perillosa com una veritat que oblida que els éssers humans necessitem creure que el sacrifici quotidià per tirar endavant enmig d’obstacles aparentment insalvables tindrà alguna recompensa més endavant, que les coses poden anar i aniran a millor, que no ens belluguem únicament per l’instint de supervivència.
Fa uns dies, preguntava a una amiga intel·ligent i lluitadora si preferia l’esperança o la veritat. Sense dubtar, va triar la primera. Conversant amb ella, vaig entendre que si una de les grans veritats és l’experiència del límit, ho hem de poder aplicar també a la pròpia vivència de la veritat. Crec, honestament, que la majoria de la gent utilitza positivament l’esperança per poder reunir forces que ajudin a superar els reptes més difícils de l’existència.
La pregunta que vaig plantejar a la meva amiga té una mica de trampa. No hem de triar entre veritat i esperança, com si fossin actituds o virtuts contraposades, sinó que hem de combinar-les sàviament per protegir-nos contra els pitjors efectes del menyspreu a la veritat (el populisme polític, la manipulació informativa o el recels infundats cap a la ciència, que és l’únic sistema de pensament que posa a prova les seves afirmacions), però també per impulsar-nos cap al futur amb la confiança que aquest serà millor que el passat i també que el present, si més no per a la humanitat, encara que no disposem de més certesa d’això que la que desitgem.
