La fascinació humana per les xifres rodones ha fet reaparèixer el nom de Peter Norman. Els cinquanta anys dels Jocs Olímpics de Mèxic han retornat les imatges d’un jove blanc, més aviat baixet, al podi dels dos-cents metres llisos. Amb ell hi havia Tommie Smith i John Carlos, amb els punys alçats en senyal de protesta per la segregació racial als Estats Units.
El jove blanc era Peter Norman, un professor d’Educació Física australià que havia començat a córrer d’adolescent. Era aprenent de carnisser, però el seu pare va manllevar unes vambes per entrenar-lo i el va convertir en atleta olímpic. Smith i Carlos eren dos dels millors atletes del món i tothom donava per fet que un d’ells s’enduria la medalla d’or. Però ningú comptava que Norman també fos allà. De fet, va passar-se bona part de la cursa en sisè lloc, però al final va remuntar i va acabar en segona posició. A l’ombra de la història, Norman va jugar un paper clau perquè la foto fos una realitat. Entre el final de la cursa i l’entrega de medalles, Smith i Carlos van explicar-li què volien fer. Al podi, es descalçarien, lluirien una insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans, es posarien guants negres i farien la salutació del “black power”.
Ell no només hi va estar d’acord, sinó que va demanar si tenien una insígnia també per a ell. I va ser Norman qui, quan Carlos va adonar-se que s’havia deixat els seus guants a la vila, va proposar que compartissin el parell de guants de Smith, un a la mà dreta i l’altre a la mà esquerra. “No va aixecar el puny, però va donar un cop de mà”, va resumir-ho Smith. Quan va començar l’himne es va fer el silenci absolut. I després van venir els xiulets, els crits i els insults racistes…
Els dos atletes negres van ser expulsats de l’equip olímpic i retornats als Estats Units. Norman es va poder quedar als Jocs, però el seu calvari particular va començar quan va tornar al seu país. Van rebre crítiques per haver-se posicionat en contra del racisme i van convidar-lo a rectificar en diverses ocasions, tot i que ell sempre s’hi va negar.
Quatre anys després, no el van convocar per als Jocs de Munic tot i haver fet la marca necessària diverses vegades. Va deixar la competició, va caure en la depressió i l’alcoholisme. L’any 2000, en la cerimònia inaugural dels Jocs de Sidney, es va convidar a desfilar tots els medallistes australians. Tots menys un: ell. Norman va morir l’any 2006 d’un atac de cor. Sis anys més tard, el Parlament australià va aprovar una declaració en què es disculpava amb Norman i lloava el seu coratge en aquell podi dels Jocs de Mèxic.
