Ser professor no és fàcil, però és meravellós: és entusiasmant, és vocacional. Cal evitar derives destructives, difícils d’aturar, promogudes –potser ingènuament– per qui (periodista o no), d’això del “mal rotllo”, en viu. No fa gaire, un sindicalista –previsiblement alliberat de responsabilitats docents– s’hi referia al Més 324 (324, 24/11/24). Són vuit minuts antològics. Li preguntaven sobre un informe de títol nítid El malestar docent a Catalunya, amb un mantra difós a taca d’oli: (a) que el 36% dels docents estaria disposat a abandonar la professió (dir-ho anònimament surt “gratis”, i no sembla que es compleixi); i (b) exigir menys feina (qualificada de “sobrecàrrega”), més democràcia (com si les direccions fossin uns explotadors) i que se’ns apugi el sou (qui no ho vol?). Tot adobat amb mencions borroses al tema PISA i a normatives. Qui dirà no a menys feina, més xerrameca i més euros? On cal votar? M’ho donaran ells?
Està de moda criticar i destruir, però qui és seriós i mínimament espavilat ja no s’ho empassa: només val per a converses de tasca barata o per a falses teràpies antidepressives. Ara cal gent que edifiqui, que animi, que lideri: que treballi. L’esperit tardomarxista, aplicat a tot, que vam aprendre a les universitats dels setanta i vuitanta està demodé: alguns sindicats hi continuen encallats.
Recentment he participat en la recent Jornada de reflexió educativa sobre benestar i aprenentatge, a la Seu d’Urgell i Aixovall (Andorra). En la meva opinió, ha estat força més operatiu i constructiu que aquesta propaganda i la de llibres semblants d’aparició recent.
La base per adonar-se’n és destapar “l’interès”, saber què volen obtenir. És obvi que, si no hi hagués piròmans o lladres, potser faria falta menys dotació de bombers i de policies, oi? Ara bé, a cap d’aquests “servidors públics” se’ls acudiria afavorir aquest tipus de delictes per justificar les demandes. En canvi, en educació sembla que hi ha profetes i predicadors del “clima de malestar”: detecto generadors de descontentament i d’enfonsament psicològic. Dades: l’expressió “malestar docent” va ser inventada per José Manuel Esteve amb un llibre d’aquest títol (1987): des d’aleshores, la resta fan petar la claca. Èxit garantit: només cal recollir les dificultats –objectives o subjectives–, posar-les a la batedora i atribuir-les a l’explotació per part de la Conselleria d’Educació o de les direccions dels centres. Cap problema: ningú arregla res, però alguns “en viuen”. Qui més fa, que sovint són docents discrets i les direccions del centres, també rep. Sapiguem que els encara abduïts pel marxisme, se’n foten de les persones: només compta el piló.
No en conec ni un –entre 32.400 persones, el 36 per cent– que hagi plegat, i menys si ja és funcionari o bé aspira a ser-ho. També he estudiat les 142 pàgines d’un informe de la Bofill (2012) sobre el tema: no són gens amics meus, com sap qui em coneix, però és un text molt més equilibrat i profund. Defuig el populisme fàcil, els titulars que volen condicionar la Conselleria d’Educació. Tenim molts factors de benestar docent (seria un altre article), de tipus objectiu, com: flexibilitat d’horaris i conciliació amb la vida familiar; consciència del valor social i moral; la connexió amb les necessitats d’altruisme i transcendència (Maslow); retribució econòmica garantida i equitativa; igualtat de gènere; etc.
Encendre l’opinió pública és fàcil: ho fa qualsevol xitxarel·lo: que no ens entabanin. Sabem que existeix una psicologia positiva que dona solucions contra els tres possibles mals reals de fons, (a) la despersonalització i distanciament; (b) l’esgotament professional; i (c) la sensació d’ineficàcia, tenim: el compromís, el vigor i l’energia. Ajudem-nos: la mísera “queixa bloquejadora” i la propaganda instrumental no ajuden gens. Tenim camins.
Perjudicar els docents
