El concepte de societat gasosa és, com el de postmodernitat, un concepte negatiu. És postmodern allò que no és modern. De la mateixa manera, és gasós allò que no ens sembla prou sòlid. Sóc bastant malfiat d’aquesta manera de raonar. Hi detecto sempre una certa enyorança d’un passat que, a més, tendeix a estar idealitzat. De veritat pensem que la societat de la segona meitat del segle XX era més sòlida que l’actual? Diria que era més encarcarada, més estàtica però la seva aparent solidesa era en bona part impostura, una mica de cartró pedra. El periodisme era en aquells moments, empeltat dels grans mitjans de comunicació, un còmplice fonamental per encobrir les febleses del decorat, ajudava a crear aquella mena de parets bidimensionals que amagaven les misèries de la feblesa de l’entramat d’aquella societat i bona part de la porqueria que la sustentava: corrupció, nepotisme, etc. El simulacre, en va dir en Jean Baudrillard.
Aquesta anomenada societat gasosa és el resultat també dels canvis en el món de la comunicació. Publicar i disseminar informació ha deixat de ser un monopoli dels mitjans de comunicació. De manera que els que els utilitzaven per exercir alguna mena de control social, a través del finançament, del control de la informació o de qualsevol altre mecanisme, ara viuen un cert desassossec perquè han perdut el timó, els costa més de moldejar la realitat com una escultura i tenen la sensació que molts aspectes de la realitat responen a gasos lliures de la seva influència. Per això ràpidament denuncien les maniobres que entenen ocultes com el Quixot lluitava contra els molins de vent. Els seus nous rivals són també gasosos i es diuen fake news o adoctrinament.
Malgrat que la comunicació és un dels fonaments d’aquest societat gasosa, el periodisme no n’ha estat el protagonista. Ha quedat atrapat en les notícies d’última hora i en els clikbaits. De manera que ha renunciat a un dels seus elements essencials: donar sentit als fets. El periodisme era i és un servei d’informació però també d’intel·ligència, d’aplegar fragments de dades per reconstruir i per construir la realitat. L’època daurada de la informació no ha comportat, de moment i malauradament, una època daurada del periodisme. Possiblement el mal venia d’Almansa, com diuen a València: en l’era dels mitjans de comunicació el periodisme va preferir publicar abans que explicar, va renunciar a narrar, a donar sentit perquè això incomodava a aquella societat de cartró pedra que tan enyoren els que la creien sòlida.
Em temo que allò realment gasós és la realitat que perseguim com ha passat i inventem com a futur però que mai tenim la sensació de poder agafar entre els nostres dits, com el gas que ens espanta i ens atrau. El periodisme és gasós en una societat gasosa en la qual tot allò que vol donar sentit a la realitat molesta, incomoda, desagrada. La condició humana ha trobat finalment en l’escenari digital la manera de viure sense sentit, en la fragmentació hiperaccelerada on una anècdota desplaça l’anterior abans de poder-ne fer un relat. A tot gas.
El periodisme és gasós en una societat gasosa en la qual tot allò que vol donar sentit a la realitat molesta, incomoda, desagrada
