Política en un món espasmòdic

El passat 30 de novembre, el polemista Éric Zemmour anunciava la seva candidatura a les eleccions a la presidència de França, que s’han de celebrar l’abril vinent. Quan va fer l’anunci, Zemmour ja feia mesos que es disputava el pas al a segona volta amb Marine Le Pen, ambdós per darrere d’Emmanuel Macron. Des de l’estiu s’especulava amb la seva candidatura, malgrat que ell no s’havia pronunciat sobre el tema. Era un candidat fantasma, i tanmateix, recollia fins al 19 per cent del vot en un escenari atomitzat, on Macron amb penes i treballs arribava al trenta per cent. Precisament, en el moment d’anunciar formalment la candidatura, l’estrella demoscòpica de Zemmour ja declinava. Quinze dies després del flamant anunci, la designació per part de Els Republicans de la seva candidata, Valérie Pécresse, feia que les estimacions per Zemmour caiguessin en picat. Les últimes dades el situen quart, darrere de Pécresse i de Le Pen, el que li vetaria l’accés a la volta definitiva per disputar la presidència. Zemmour ha estat un cometa, una ràfega d’aire de la qual, un cop ha passat, no en queda res.

L’exemple de Zemmour no és únic, al contrari; és típic del nostre temps. Podem trobar exemples del mateix tipus a molts països. Fenòmens polítics que apareixen com un esclat en el cel, projectant-se de sobte al capdamunt de les preferències, com un coet, generant gran rebombori, teories i explicacions, suors freds en els contrincants, adhesions oportunistes. Al cap de poc, l’astre declina, perd lluïssor i acaba confonent-se en el marasme de candidatures. En qüestió de mesos. Quan l’astre desapareix, l’escenari es recompon sense gaires dificultats. Els ulls esbatanats que miraven el projectil troben altres atencions, les explicacions s’obliden, els experts que va-
ticinaven l’inici d’una nova era ara n’anuncien un altre sense problema, les adhesions busquen altres productes que els donin més rendiment, els electors se n’obliden, els mitjans se n’obliden, corrent darrere de la nova atracció del moment.

Els verds, l’opció de moda a Alemanya

A Alemanya, fa un any, la candidata de Els Verds, Annalena Baerbock, va ser per un temps l’atracció del moment, l’opció de moda. També ella va semblar imbatible, la representació de la nova era que havia de succeir el llarg mandat de Merkel. Els partits tradicionals estaven acabats, el votant volia saba nova, noves idees, nous plantejaments; l’emergència climàtica era la nova divisòria que havia de posar la vella política potes enlaire. La pandèmia ho havia demostrat, els electors havien dit prou. Els democratacristians estaven superats, incapaços de conduir el relleu de la cancellera, els socialdemòcrates anaven de capa caiguda. El futur era verd. Sociòlegs, estrategs, opinadors, tots entonaven el nou himne. El món havia canviat, ja res seria com abans.

Va durar dos mesos, de l’abril al maig del 2021. A l’estiu la CDU-CSU es va recuperar, Els Verds van caure a plom. Un altre miratge perquè, a dos mesos de les eleccions, els socialdemòcrates van iniciar una escalada fulgurant que els va dur a guanyar. Deu punts en un sol mes. Un SPD que el gener del 2020 estava per sota dels ultres d’Alternative für Deutschland i que ara és exposat com l’exemple de la represa socialdemòcrata a Europa i al món. Sí, els mateixos opinadors que els donaven per morts fa mig any i que entronitzaven Els Verds com la nova força dominadora de la política europea, expressió d’un electorat delerós de novetat i de passar pàgina dels anys de la gran coalició, ara s’apressen a pontificar que la pandèmia ha fet virar l’electorat cap a la tradició de l’Estat benefactor que encarna la socialdemocràcia de tota la vida. Olaf Scholz és saludat amb entusiasme com el nou home fort d’Europa, l’encarnació de la nova era, etcètera, etcètera.

Ritmes vitals accelerats

En una cosa tenen raó aquests mal anomenats analistes: res no és com abans. El nostre món és un altre i en bona mesura ho és per un element que ha modificat la manera com pensem, ens movem, actuem, consumim, i evidentment com ens expliquem a nostres mateixos i al propi món. És l’acceleració dels ritmes vitals, tant individuals com del conjunt de la societat, que ha anat corrent paral·lelament al canvi tecnològic des de fa molts anys. La diferència és que ara el progrés tecnològic ha assolit una frontera: la instantaneïtat.

L’experiència de la instantaneïtat, facilitada per l’avenç tecnològic, ha modificat de soca-rel les maneres de fer (i de ser) dels individus, convertits en impacients en tots els nivells de la seva experiència, i ha provocat quelcom nou: l’esmicolament del temps, el seu trossejament en peces petites, en episodis continuats d’estímul-resposta, “ho vull-ho tinc”. El nostre és un temps que no té passat ni futur, un present continu incoherent, fet de milers d’impressions que s’acumulen sense acabar de fer un tot distingible.

Aquesta mena de temps nostre (ni bo ni dolent, simplement el que és) impacta de manera contundent en la política, com impacta en qualsevol aspecte de la vida de les persones. En la política genera dos efectes. A nivell individual, crea electors impacients, sempre cercant nous estímuls, saltant d’una opció a una altra, enganxant-se i desenganxant-se en funció d’elements conjunturals, canvis d’humor, rumors, polèmiques certes o falses, tant li fa, construïdes totes de tal manera que apareguin als ulls de l’espectador (tots som espectadors i actors alhora) com a autèntiques, punyets, que reclamen adhesions, reaccions, participació airada i immediata que serà oblidada en pocs segons, la satisfacció a un tuit, a un clic. Individus que han crescut en un món sense lligams ni xarxa, més enllà de la familiar, i ni això, la qual cosa fa que s’enganxin, que s’adhereixin, que connectin d’una manera total, que s’entreguin completament a una proposta, a una utopia, quan més autèntica i més nova millor, diferent, trencadora, esclatant… per uns instants. Fanàtics efímers.

Una política histèrica i nerviosa

El segon efecte que genera la fragmentació del temps en política és la pròpia acceleració i fragmentació del curs polític, convertit en una seqüència d’esclats, de “notícies”, de durada mínima i que no deixen res al seu pas, que no menen a res, que no donen pas a res. De vegades reapareixen passats uns mesos, però la majoria de les vegades senzillament s’esfumen. Apareixen, rebenten i prou. I donen pas a la següent, com si es tractés d’una peça de teatre dadaista on se succeeixen les escenes però res no lliga amb res. L’acceleració ha convertit les polèmiques del mes en polèmiques del matí, un fast-food d’actualitat que serveix només allò que crida més l’atenció, el que se surt de la norma, la novetat, la paraula gruixuda, la imatge increïble, la pífia del poderós. Tot això s’esgota en si mateix, no ve d’enlloc ni porta enlloc. Pot crear un gran impacte en l’espectador, però serà substituït en qüestió de segons per un nou impacte, i així en la retina de l’elector se succeiran les imatges, les paraules, una darrera de l’altra, deixant un rastre de soroll només desxifrable per aquells que tenen una posició política forta.

Tot plegat explica aquesta política dels nostres dies. Una política nerviosa, histèrica, que sap que camina en el buit que li deixa un electorat volàtil i capriciós, impacient, que dona i treu suport amb extraordinària facilitat i gairebé amb independència del que facin els polítics. Una política a dos nivells. La dels iniciats, amb un llenguatge propi, amb claus que només entenen els que en saben, amb santoral propi, dogmes propis, capelletes i una legions de fans, alimentats per programes de televisió fets a mida dels hooligans. I una política per a la majoria, convertida en entertainment, un subgènere de varietats, una sèrie que competeix per l’atenció d’una audiència estabornida, descreguda, despistada, bressolada entre la por i la ràbia front un món que no entén i del que, per instint, desconfia.

Oriol Bartomeus és doctor en Ciència Política per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exerceix com a docent. El seu llibre més recent és El terratrèmol silenciós (Eumo Editorial, 2018).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.