Després de la caiguda del Mur de Berlín semblava que la democràcia liberal acabaria imposant-se a tot el món, però, atès els estralls de la globalització i la creixent desigualtat social, les democràcies il·liberals estan agafant força.
Són països només formalment democràtics, en què de fet una elit minoritària i un lideratge semi autoritari controlen el poder, limiten les llibertats polítiques i els drets civils i dirigeixen l’economia en el seu interès. Estan obsessionats amb no compartir la sobirania del país frenant les institucions multilaterals i restringint l’entrada de persones o mercaderies forànies.
Creuen que la democràcia no és una condició necessària per al progrés econòmic, i així eviten l’ineficient, lent i feixuc sistema democràtic en la presa de decisions, que ells prenen de manera molt més ràpida i eficient. Per mobilitzar els seus votants apliquen polítiques econòmiques populistes, que a llarg termini són insostenibles, ja que generen dèficits pressupostaris i un permanent augment del deute.
La democràcia il·liberal té una àmplia representació a Europa i al món: Trump, Putin, Orbán, Kaczyński, May, Salvini, Kurz, Erdogan, Bolsorano… A banda hi ha els països que no són democràtics com la Xina, Vietnam, Egipte, Aràbia Saudita… i tants d’altres.
La democràcia il·liberal s’acostuma a traduir en “liberalisme econòmic no democràtic”. Permet que l’elit política i econòmica pugui aplicar polítiques liberals o ultraliberals en benefici de les classes extractives. El seu argument és que la desregulació dels mercats interiors, la protecció de les indústries del país i la limitació de llibertats civils donen estabilitat política i faciliten la inversió, cosa que porta al creixement econòmic i la millora del benestar.
Les democràcies il·liberals volen que els ciutadans confonguin els conceptes de “benestar social” pel de “benestar econòmic”. Creuen que si els ciutadans milloren econòmicament accepten de bon grat límits als drets polítics i civils individuals i col·lectius. Obliden que la premissa essencial del benestar és la llibertat. Ofereixen, doncs, renunciar a la llibertat per un plat de llenties.
Francesc Raventós és economista i va ser tinent d’alcalde d’Organització i Economia de l’Ajuntament de Barcelona entre 1987 i 1991
