Amb grup d’estudiants vam anar de viatge de final de curs a unes instal·lacions per a practicar esports d’aventura. Al mateix lloc també hi havia un grup d’unes vint persones de mitjana edat, entre els quaranta i cinquanta llargs, que tenien càrrecs de responsabilitat dins d’una empresa. Les jornades varen ser curulles d’emocions; l’esport de risc et posa a prova i afloren moltes coses nostres que sovint no tenim ocasió d’exterioritzar.
A finals de setmana, vaig poder xerrar amb un dels joves i em va comentar que en el fons no hi havia tanta diferència entre ambdós grups. Els “vells”, deia tenen un comportament molt esbojarrat quan s’apleguen en grup i també n’hi ha que no segueixen les normes que se’ls marca o van a la seva discutint-ho tot, fins i tot, quan es cansen reposen perquè l’autoritat sempre s’ha de qüestionar. Com aquells que dins el lloc de treball són ells els qui marquen la pauta al grup i dirigeixen. El comportament no era massa diferent, però sí els objectius: els nostres alumnes tancaven una etapa important de la seva formació i els altres participaven en unes sessions de formació que incloïa el treball de diferents valors i era a través del repte esportiu com treballaven l’empatia, la resolució de conflictes i mil i una coses més.
No és que ara les classes dirigents quan es treuen l’americana actuïn amb la desinhibició dels joves, sinó que la frontera de les edats no té avui la precisió d’abans. Actualment ens costa fer-nos grans. Abans, quan un noi tornava de la mili venia fet un home i no era ben vist exercir com un infant; avui l’accés a les responsabilitats personals arriba amb més retard, malgrat la majoria d’edat és als divuit. Els pares protegeixen molt més i la por al fracàs ens fa més febles perquè no el veiem com una oportunitat per créixer, sinó tot el contrari, un greuge davant els altres. Per això parlem ara de la síndrome de Peter Pan.
Per un bosc vertical
