“Per impedir que els membres més febles de la comunitat fossin devorats per innombrables voltors, era indispensable que un ocell de presa més fort, s’encarregués de contenir la seva voracitat.”
John Stuart Mill, Sobre la llibertat (1859)
La Declaració dels Drets Humans és l’expressió de la voluntat de la comunitat internacional de reconeixement d’una sèrie de drets i llibertats que aquesta mateixa declaració determina com a inherents a l’ésser humà.
Aquesta declaració, aprovada l’any 1948 per l’Organització de les Nacions Unides, l’hem d’entendre com una eina, com un text que determina un sistema d’organització social que té l’objectiu que tots els membres de la comunitat humana tinguin tots els drets i llibertats que s’hi recullen. Per tant, no és únicament un catàleg de drets i llibertats sinó que a la vegada detalla com ha de ser l’àmbit social perquè es puguin exercir.
En la Declaració es pressuposa un ens garant d’aquest drets i llibertats; es pressuposen les fronteres; les penes i els delictes; es pressuposen els tribunals independents i imparcials; les eleccions periòdiques i universals; la funció pública i fins i tot les vacances…
Si bé en tota la Declaració de Drets Humans no apareix el terme democràcia, sí que és aquest sistema el que es prefigura als articles 21, 28 i 29.
L’article 21 demana la implicació dels ciutadans establint que “la voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic. Aquesta voluntat s’expressarà mitjançant eleccions autèntiques que s’hauran de celebrar periòdicament, per sufragi universal i igual i per vot secret o un altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot”.
Més endavant, l’article 28 fixa un ambiciós dret humà quan manifesta que “tota persona té dret que s’estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius”.
Finalment, amb l’article 29, es torna a involucrar els ciutadans en l’organització social quan es dictamina que “tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat”.
Per tant, es pot concloure que, si aquest ordre social no compleix determinades característiques i si no s’hi impliquen totes les persones, l’exercici d’aquests drets i llibertats no seran possibles.
Dos pactes d’obligat compliment
Aquest sistema d’ordre social expressat com a principis programàtics a la Declaració, va ser plasmat més tard, el 1966, en dos textos jurídics, aquests sí de compliment obligat. Textos de importància cabdal en el sistema internacional de protecció de drets humans: el Pacte de Drets Econòmics Socials i Culturals (PDESC) i el Pacte de Drets Civils i Polítics (PDCP). El nombre total d’estats que han ratificat els pactes (173 estats el PDCP, i 171 el PDESC) converteixen aquest textos, i les decisions i resolucions dels comitès de control de la seva aplicació efectiva, en la font primordial per entendre el contingut jurídic dels drets i llibertats de què som titulars tots els humans. Aquests dos pactes internacionals, juntament amb la Declaració de Drets Humans configuren la Carta Internacional de Drets Humans.
La sèrie de llibertats que recull la Declaració, suposen implícitament el reconeixement d’una sèrie de drets per poder ser exercitades per part dels ciutadans: la llibertat i seguretat personals (art. 3) suposen el dret a no ser detingut arbitràriament; la llibertat de circular lliurement dins del propi estat (art. 13) implica el dret a triar la pròpia residència; la llibertat de pensament, de consciència i de religió incorporen el dret a la llibertat de canviar de religió o de creença, així com la llibertat de manifestar la pròpia religió o creença, individualment i col·lectivament, tant en públic com en privat (art. 18); la llibertat d’opinió i d’expressió impliquen el dret a expressar i difondre opinions, idees i informació lliurement, sense censura o repressió (art. 19); les llibertats d’associació i de reunió pacífica es gaudeixen amb partir del dret a formar associacions, sindicats i organitzacions, així com a reunir-se pacíficament amb altres persones per a fins legítims (art. 20); la llibertat de vot s’exerceix amb el dret a escollir els representants polítics periòdicament (art. 21).
En els primers paràgrafs del preàmbul de la Declaració, abans del catàleg de drets i llibertats considerats inherents a tota persona, es dona un principi d’interpretació quan es declara que “s’ha de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d’una llibertat més àmplia”. Aquest principi de progressivitat vers la llibertat més amplia s’ha d’entendre innata a un ordre social garant dels drets i llibertats fonamentals.
La doble dimensió de l’Estat
Totes aquestes llibertats suposen per als estats i totes les seves administracions unes obligacions jurídiques que incorporen una doble dimensió. Una dimensió negativa, és a dir, l’estat s’ha d’abstenir i no ha d’impedir el gaudi de les llibertats dels seus ciutadans; i una dimensió positiva que obliga els estats a, mitjançant l’acció de totes les seves administracions, garantir el gaudi d’aquestes llibertats de manera activa.
A la vegada, aquesta dimensió positiva suposa per a l’estat dues vies “de treball” en la seva funció de responsable i garant de les nostres llibertats. Per un costat, s’han d’impedir mitjançant mecanismes administratius i judicials que altres agents vulnerin les llibertats dels individus i s’ha de garantir que, en cas que s’hagi atemptat contra aquestes llibertats, les víctimes obtinguin una reparació. Però en un estat social i democràtic de dret, l’altra via de treball és on la dimensió positiva és més rellevant. És l’obligació activa dels estats de posar en marxa tots els mitjans possibles per afavorir el gaudi d’aquestes llibertats. S’ha d’anar construint progressivament un ordre social organitzat per exercir les llibertats.
Des de totes les administracions s’han de donar eines als ciutadans perquè tothom pugui gaudir de manera efectiva d’aquestes llibertats.
És a dir, la llibertat d’associació es protegeix facilitant i afavorint que els ciutadans s’organitzin en associacions per defensar els seus drets i interessos legítims. Aquest element és clau en una democràcia participativa per la incidència que aquestes associacions poden tenir en les administracions promovent canvis que afavoreixin tota la col·lectivitat.
La llibertat de religió i del seu exercici es protegeix no impedint llocs de culte, adoptant mesures per combatre la intolerància així com l’ús d’estereotips negatius, l’estigmatització i la discriminació segons la religió de les persones.
L’exercici de la llibertat d’expressió es garanteix quan qualsevol ciutadà pot transmetre les seves opinions des de qualsevol mitjà, premsa, internet o mitjançant expressions culturals. Aquest dret empara la critica al poder, les institucions i els actes pacífics de protesta.
En aquest sentit, l’acció política ha d’impulsar l’existència d’un ampli sistema de mitjans de comunicació on es puguin manifestar totes les opinions sense traves. Aquest dret a ser informat de totes les opinions i ideologies és essencial en la democràcia participativa, ja que està estretament relacionat amb l’exercici de la llibertat de vot en eleccions periòdiques de la ciutadania.
Límits i riscos: la desigualtat
El més gran dels problemes i dels riscos, des d’una perspectiva de drets humans, que té actualment una societat democràtica és la desigualtat.
Quan parlem del gaudi efectiu de les llibertats, hem de considerar el principi fonamental de la indivisibilitat i interdependència de tots els drets humans. Aquest principi, que es va plasmar a la Declaració de Viena del 1993, disposa que “tots els drets humans són universals, indivisibles i interdependents i estan relacionats entre si”. És a dir, és impossible gaudir de manera efectiva de les llibertats civils i polítiques de què hem parlat sense els drets econòmics i socials.
És imprescindible una atenció efectiva des d’una perspectiva de drets i no assistencial als drets econòmics i socials. L’acció política ha de ser dirigida a l’objectiu que tothom tingui satisfetes les seves necessitats bàsiques com a requisit previ al gaudi de les llibertats. En aquestes necessitats socials bàsiques, en una societat participativa, s’ha de considerar clau el dret a l’educació (art. 26). Per poder participar en la societat amb coneixement i capacitat crítica tothom ha de tenir accés a tots els nivells d’educació i formació sense exclusió per causes econòmiques.
La llibertat i igualtat es necessiten l’una a l’altra, així com es demanen mútuament la democràcia i el benestar. Les desigualtats, des de totes les seves formes, repercuteixen en tot l’ordre social i suposen una borsa de vulnerabilitat i d’exclusió de la vida comunitària d’una part important de la ciutadania.
A les nostres societats, moltes persones malviuen amb la major part dels seus drets vulnerats. Pateixen exclusió dels serveis socials bàsics, exclusió de la sanitat, de l’educació i fins i tot de l’accés a la justícia. Aquesta exclusió “d’uns quants” repercuteix finalment en tot el sistema per molt democràtic que es prefiguri i afecta el benestar de la societat en conjunt i la percepció social d’aquest benestar i de la seguretat individual i col·lectiva.
La desigualtat sistèmica i les disfuncions que provoca en els sistemes democràtics afecten l’exercici dels drets i llibertats de tota la ciutadania.
El desafiament dels estats
El repte més gran que tenen actualment els estats és l’acció basada en un consens comunitari en els valors que cal protegir, que duguin a terme les administracions públiques, per afrontar i pal·liar les conseqüències d’aquestes desigualtats efectives.
En coherència i atenent a aquestes disfuncions, per a l’efectivitat de tot sistema, a la Carta de Dret Humans, s’estableixen una sèrie de límits en l’exercici dels drets i llibertats. Així, en el ja comentat article 29, es demana a les persones responsabilitat en el gaudi de les seves llibertats “per assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i llibertats dels altres, i de satisfer les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica”.
Per arribar a ser individus responsables en l’exercici dels drets i en la vida en comunitat s’estableix, en la Declaració, com a eina primària i essencial, el dret de tothom a l’educació, però aquesta educació, perquè funcioni tot el sistema, ha de tenir per “objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana i l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; afavorirà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics o religiosos, i promourà el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau”.
Actualment, en el moment d’auge dels populismes en les democràcies que es consideren consolidades, és quan l’exercici responsable d’aquestes llibertats és més necessari que mai. Determinats agents socials, sense cap responsabilitat, manipulen els discursos de drets i llibertats. S’estan fent discursos molt perillosos tant en potents mitjans de comunicació, com en les xarxes socials, com fins i tot en l’àmbit de les institucions. En aquest sentit, s’han de denunciar aquests discursos irresponsables i regressius que es fan servir per atacar ideologies i accions polítiques ja consolidades, coherents amb un sistema progressiu de protecció dels drets i llibertats.
El manipulador exercici de la llibertat d’expressió per a la distribució de fake news, la tergiversació de l’ús del delicte d’odi com a instrument regressiu de la llibertat d’opinió i de manifestació que en la voluntat dels legisladors es va perfilar com una eina per protegir els més vulnerables, i l’atac a polítiques destinades a la correcció de la sistèmica desigualtat que s’estan fent amb violents discursos de confrontació de drets entre diferents col·lectius, són clars exemples de com es fa política amb els drets humans i no polítiques de drets humans que alteren perillosament l’equilibri de l’ordre social.
Prevenció, el primer ‘leiv motiv’ de la Declaració
El naixement de l’Organització de les Nacions Unides i la Carta de Drets Humans que va aprovar van sorgir, després del trauma de la Segona Guerra Mundial, amb un objectiu: mantenir la pau i la seguretat internacionals mitjançant la prevenció dels conflictes per “preservar les generacions esdevenidores del flagel de la guerra”.
Com ja hem assenyalat, l’acció dels estats ha de ser propositiva vers l’exercici i la protecció dels drets i llibertats de tots. Aquesta és la millor garantia d’arribar a una pau i seguretat duradores com va establir la Carta San Francisco l’any 1945. Hi ha l’obligació de promocionar aquests drets i llibertats en interès legítim de tota la comunitat humana per prevenir la inestabilitat, la inseguretat humana, els conflictes socials, que a la llarga poden portar a la pitjor violació generalitzada dels drets humans: la guerra.
En el preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans també es va fer explícita aquesta idea afirmant l’obligació “que els drets humans siguin protegits per un règim de dret, a fi que l’home no es vegi compel·lit al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l’opressió”.
Hem d’entendre aquest intens paràgraf no com un reconeixement al dret a la rebel·lió sinó com un advertiment. Es recull la coneguda màxima que la violència genera violència. Ens avisa que un ordre injust, de desigualtat, on es vulneren els drets i llibertats bàsics, on els ciutadans no tenen opcions per acabar amb els obstacles que perpetuen les violències sistèmiques, no són ordres en pau i poden portar terribles conseqüències.
Un sistema que demana la participació de tothom
En resposta a la pregunta que se’ns plantejava en el títol, hem de concloure que sí. El sistema de protecció dels drets humans protegeix i garanteix les llibertats fonamentals dins del sistema social que prefigura: un ordre social organitzat i basat en el principis que recullen els textos on apareixen expressades aquestes llibertats.
El sistema que estableix la Carta Internacional de Drets Humans demana la participació responsable de tots i cadascun dels membres de la societat. Precisa que totes les persones “s’han d’esforçar, a fi que tant els individus com les institucions, inspirant-se constantment en ella, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats”. En una societat democràtica les administracions, les institucions, les entitats civils i cadascú de nosaltres hem d’exercir aquests drets i llibertats de manera responsable.
Si aquest l’ordre social es destina progressivament “a elevar el nivell de vida dintre d’un concepte més ampli de la llibertat” perquè tots els drets i llibertats siguin garantits i gaudits per totes i tots sense distinció ni discriminació, estarem més a prop d’una seguretat i pau duradores.
Però si qualsevol dels elements d’aquest sistema social, garant dels drets i llibertats, es manipula i es distorsiona limitant els drets amb un ús disfuncional, no imparcial i repressiu de les institucions o del sistema legislatiu atemptant contra els seus principis bàsics, tota l’ordenació social trontolla.
Hem d’estar atents i actuar amb responsabilitat envers la comunitat humana quan exercim totes les nostres llibertats. Tant en el moment de valorar amb capacitat crítica on ens volen portar les diferents opinions i ideologies a les quals tenim la llibertat d’accedir, com en l’important moment d’exercitar la nostra llibertat de vot quan escollim els nostres representants. És la millor manera de “protegir-nos de ser devorats per innombrables voltors”.
Montserrat Tafalla Plana és la presidenta de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)
