Aquest estudiant de filosofia afirma que vivim en una societat en què els secrets fan por i per això apludim “irreflexivament” ara qualsevol llei de transparència.
La transparència, l’ideal polític que propugna l’accés públic a la informació relativa a certs agents socials, ha arribat a un nivell d’acceptació que s’ha anomenat “gairebé religiós” com a ideal regulador. La creença de fons que motiva aquesta prevalença és una de ben senzilla: que la gent es porta millor quan la vigilen. Així, en qualsevol camp en el que sembli legítim buscar un comportament òptim, la vigilància que imposa la transparència és quelcom útil.
Així sembla ser en camps públics com la política. Però a l’hora d’acceptar aquesta pràctica, algun obstacle mereix escrutini filosòfic, com la Llei de Transparència que amenaça les entitats. Pot ser que la transparència no sigui un ideal tan nítid com ens el figurem? Intentem fer un exercici filosòfic: per què l’escrutini públic i l’obertura poden haver dut, en la pràctica, a lleis negatives?
Un interessant article publicat per dos investigadors del King’s College, Reactivity and reactions to regulatory transparency in medicine, psychotherapy and counselling, conclou que la regulació pro-transparència en la medicina ha dut a efectes perversos en la pràctica mèdica. Cerquem-hi símptomes que no siguin específics de la medicina, sinó problemàtiques generals de la transparència.
McGivern i Fischer, coautors de l’article, expliquen que tota regulació que imposa transparència és política en la seva constitució. Els paràmetres sobre els quals s’exigeix retre comptes poden estar basats en les preocupacions del públic general més que en els problemes autèntics de la pràctica, de tal manera que els riscos que s’avaluïn no siguin tots, sinó una part –la part que preocupava al públic general. Això pot dur a un cas de profecia auto-complerta: pel fet que se li dóna més importància del compte a certs paràmetres, aquells qui els compleixen millor són avaluats més positivament, de tal manera que tenen més èxit i poden invertir més en millorar… i acabaran sent els millors de fet.
Tal vegada encaixa pel cas de les associacions. Com que el públic general no és expert, sinó manipulable, i com que les seves pors influeixen en les regulacions, es pot aconseguir, amb una retòrica adequada des del poder, que la gent senti por de les associacions que mouen diners de forma fosca (que poc ha costat fer-ho sonar tèrbol!). Un cop efectuat aquest pas el públic aplaudirà una Llei de Transparència per la força del terme, sense avaluar-la.
I la profecia auto-complerta: com que ara avaluem les associacions en funció del seu retiment de comptes, les qui el facin bé podran continuar, i les qui no en siguin capaces acabaran enfonsant-se… en un temps, les millors entitats seran efectivament les que millor compleixin els paràmetres de la llei, perquè seran les que hauran pogut seguir rebent subvencions, etc. Haurem transformat la pràctica a partir de les nostres lleis esbiaixades! Un ideal suposadament nítid com la transparència haurà servit per esbiaixar el nostre prisma: veiem més, però veiem allò que importa, o només una part que confon? Per què no establir les activitats amb valor comunitari com a paràmetres de transparència? “Eps, necessitem saber quantes coses has fet aquest any que tinguin un impacte positiu al teu voltant.” Ningú ha argumentat per què aquest és un pitjor paràmetre de transparència que l’escrutini econòmic exhaustiu… no hi ha hagut transparència en l’establiment de paràmetres!
McGivern i Fischer qüestionen també la premissa bàsica (millor comportament sota observació) exposant el concepte de reactivitat: el canvi de comportament que opera en la gent quan se sap observada. Els metges, per exemple, sabent-se en risc de ser denunciats per un error, posen la seva protecció per davant de la dels pacients; de ben segur, en les associacions ens hem condemnat a posar la transparència per davant de les bones iniciatives.
Josep Maria Esquirol diu que la nostra societat és tan interconnectada i transparent que no hi ha llar. No hi ha espai per la intimitat. Fa poc ho vam veure amb periodistes assetjant als familiars de les víctimes de l’accident de Germanwings, àvids de saber què va ocórrer. Els secrets fan por a la nostra societat. Però quan aplaudim irreflexivament tot allò que dugui el cognom “transparència”, tal vegada ens hem d’aturar a reflexionar si fa bé al nom. Doncs certament la política sembla un espai per a la transparència, però ho són les pràctiques mèdiques, l’economia de les associacions, el dolor de les famílies? Segur que el criteri de la massa ha d’establir les direccions de tots aquests vectors?
