Patricia Simón és periodista especialitzada en drets humans amb un enfocament feminista que, després de realitzar cobertures en més de 25 països –també Ucraïna– assegura que el els alçaments armats del poble són legítims.
Aquest és un número dedicat a la Guerra amb el pretext de l’aniversari de la invasió a Ucraïna. Què li suggereix?
El fet que ja faci mesos que sapiguem que arribarà l’aniversari i que el conflicte estarà actiu evidencia que, des de un principi, no es va confiar ni es va posar el suficient interès en la importància de recolzar un diàleg que pogués conduir a negociacions de pau. És complicat, però també sabem que tots els conflictes acaben amb la taula de diàleg. Resulta desconcertant que, des de la Unió Europea, que és el territori que està més proper al conflicte i el que es veu més afectat en tots els sentits –social, polític i econòmic– no s’estigui posant èmfasi en afavorir aquestes negociacions. Això demostra que no hem aconseguit implantar una veritable cultura de Drets Humans i de pau, allò que tant havíem treballat durant els anys 90, però que ara veiem com ha acabat essent marginal. Hem tornar al discurs de Hobbes de la guerra de tots contra tots.
S’ha parlat molt de solidaritat ciutadana. Vostè què en pensa?
Em sembla que és sa que la ciutadania es mostrés tan solidària amb els seus veïns durant la primera setmana perquè, insisteixo, el país envaït i agredit és Ucraïna i, per tant, la solidaritat ha d‘anar cap a la seva població, que és la víctima. Però hi ha una falta de mirada a mig i llarg termini. No era previsible el que ja s’està evidenciant: que munició que s’està enviant a Ucraïna ja circula pel mercat negre europeu i en mans de grups d’ultradreta. Ja se n’ha trobat a Dinamarca, Noruega i França. Cap dirigent es pot creure que aquesta guerra s’acabarà per enviar més armes a Ucraïna. Ningú pensa que per molt més dèbil que sigui l’exèrcit rus del que es preveia al principi, sigui tan fàcil derrotar Rússia armant només a l’exèrcit ucraïnès.
“L’important és entendre que un país en pau és aquell que garanteix el lliure exercici dels drets i llibertats de la seva població. Però per blindar aquestes garanties cal combatre la desigualtat”
Quines evidències comporta tot això?
Que la Unió Europea s’ha desenvolupat molt com a mercat comú, però que encara queda molt camí per ser una organització supranacional democràtica i amb un criteri públic basat en el respecte als drets humans. Un cop més, la Unió Europea està seguint els dictats dels Estats Units i el seu plantejament en el sentit que les guerres són inevitables. No sóc ingènua, no crec que sigui dolent forçar Rússia a negociar, però sens dubte els discursos que estem escoltant de representants com Josep Borrell… Hem tornat als paràmetres de la Guerra Freda amb els discursos basats en l’amenaça de la destrucció mútua mitjançant armes nuclears i és increïble que des de la Unió Europea no estiguem obrint el debat sobre les armes nuclears, sobre el paper de l’OTAN. Estem en un moment crucial per a la seguretat internacional i els debats es limiten a allò immediat i conjuntural.
Hi ha guerres legítimes o justes quan hi ha una vulneració de drets?
Crec que hi ha escenaris i situacions en les quals és legítim l’ús de la violència, i no sols quan hi ha violacions severes de Drets Humans, sinó també quan hi ha règims autoritaris, totalitaris o corruptes que no admeten abandonar el poder. El poble empobrit i oprimit, quan no té altres vies per a recuperar la sobirania, té dret a rebel·lar-se i prendre les armes.
Però també assegura que ara els alçaments no militars no funcionen…
El que estem veient és que el desenvolupament de la tecnologia militar fa molt difícil que una alçament popular pugui acabar enderrocant règims opressors. Revolucions com la cubana o les de l’Amèrica Central en els anys 80, difícilment tindran lloc avui. També tenim una falta de referents exitosos. Les revoltes de la Primavera Àrab, absolutament legítimes, en molts casos van acabar essent segrestades per actors reaccionaris i autoritaris. I això resulta descoratjador. Però això no deslegitima que el poble pugui alçar-se, en absolut. Però sí que ha de servir per a extreure’n ensenyaments. El cas de Tunísia és clau: abans de la revolució, hi havia un règim atroç però amb el règim actual, estan perdent moltes conquestes històriques socials (drets de les dones, alfabetització, laïcisme…).
En el segon llibre que ha tret enguany, titulat El que la guerra transforma, assegura que “la guerra és restablir l’ordre reaccionari que les lleis democràtiques intenten atenuar”. A què es refereix exactament?
En realitat, l’Estat, tal com va analitzar Rosa Luxemburg, és el projecte més revolucionari perquè és el que posa límits i ordre en les dinàmiques més destructives de la societat civil. Quan comença una guerra i l’Estat de dret desapareix, tornem al tribalisme i a la lluita més bàsica per la supervivència. I aquí l’energia es concentra a protegir la vida d’un mateix i dels seus estimats, en el nom dels quals també es cometen terribles atrocitats. Això ho veiem en altres territoris amb Estats fallits, com bona part, també, de l’Amèrica Central. Per això és tan important que protegim els Estats de Dret i els sistemes democràtics, amb totes les seves falles. Només des d’aquí podem posar límit a les manifestacions més despietades de l’ésser humà.
Una reflexió més de fons: sabem el que significa pau?
Sabem des de fa anys que pau és molt més que “absència de violència armada”. Un cop acabada la guerra és quan realment comença el procés de construcció de societats pacífiques. De fet, fins i tot països amb els majors índexs de seguretat com Espanya són profundament violents de manera estructural amb els grups als quals es considera subalterns (eks sense llar, les pertanyents al col·lectiu LGTBIQ, etc). Després de les polítiques aprovades en temps rècord per a acollir als refugiats d’Ucraïna, ningú pot negar que la UE ha dissenyat un corpus legal racista i colonial contra les persones migrades i refugiades, contra les quals clarament està en guerra. Oficialment hi ha més de 23.000 persones ofegades al Mediterrani per la decisió de la UE de prohibir-los venir amb avió. Segons la OIM, per cada desaparegut identificat n’hi dos que no ho són. Parlem de més de 75.000 desapareguts en els últims vuit anys.
Creu que banalitzem el que és la Pau?
Estem banalitzant allò inadmissible. Hem normalitzat que els nostres camps estiguin conreats per gent que viu en condicions com les de John Steinbeck a Las uvas de la ira mentre ens fascinen les fotos d’aquesta època de Dorothea Lange. No som capaços de fer entendre que la gent que està produint els nostres aliments són els protagonistes d’aquesta foto de fa un segle als Estats Units.
Esmentava la dificultat de les negociacions. Per què hi ha guerra i per què són difícils d’aturar?
Hi ha invasions com la d’Ucraïna, guerres civils o contextos de violència estructural com a l’Amèrica Central. L’important és entendre que un país en pau és aquell que garanteix el lliure exercici dels drets i llibertats de la seva població. Però per blindar aquestes garanties cal combatre la desigualtat. En països com Mali o Moçambic, que he visitat darrerament, trobem que una part de la seva població acaba en grups d’extremisme violent, grups gihadistes, per falta d’oportunitats. Adherir-se a aquests actors és l’única via per a garantir-se una font d’ingressos, una protecció i, en alguns casos, també un reconeixement social. Vivim en un món definit per la seva complexitat, on nombrosos actors i factors conflueixen alhora i en direccions diverses. Només entenent-la podem fer diagnòstics afinats. Mentre no assumim que vivim en un món profundament desigual, assistirem a l’aparició de nous conflictes.
