Una cinquantena d’instituts catalans han participat aquesta primavera en l’elaboració d’un nou informe PISA, un estudi internacional dirigit per l’OCDE (que agrupa a països que proporcionen al món el setanta per cent del mercat mundial i el vuitanta per cent del PNB) i que avalua les capacitats dels estudiants de quinze anys, principalment en matemàtiques, comprensió lectora, i ciències.
Cal dir que els estudiants catalans no acostumen a sortir ben parats d’aquesta avaluació: sempre queden lluny dels països situats en la part alta del rànquing, com Japó, Finlàndia o Canadà, amb el trist consol de superar per poc la mitjana de l’OCDE i del conjunt d’Espanya. Aquesta prova representa un test fidedigne del sistema català d’ensenyament i, en general, de com els Estats formen els seus ciutadans. Parlo d’ensenyament i no d’educació perquè entenc que educar és alguna cosa més que ensenyar. S’ensenya a comprendre un article de diari, a resoldre un problema financer o a analitzar l’equilibri dels ecosistemes, però s’educa a ser millor persona, a respectar les llibertats dels altres i a crear un món econòmicament just i ecològicament sostenible. L’Informe PISA avalua l’adquisició de competències d’ensenyament, però no d’educació.
Ara bé, aquest any l’Informe ha introduït un element d’avaluació nou: el pensament crític. Es vol avaluar si els adolescents tenen idees crítiques sobre el món i si són capaços de discernir entre informacions certes i falses. I em pregunto com es fa això sense portar l’objectiu de l’Informe PISA a una flagrant contradicció. L’ensenyament formal consisteix, des dels seus inicis, a adaptar la canalla a les necessitats de la societat, a formar-los per a un millor rendiment social i econòmic, a crear súbdits conformats als fins de l’Estat. Què passa si els joves desenvolupen un sentit crític prou potent per posar en qüestió tot allò que forma part del seu ensinistrament (perdó, del seu aprenentatge)? Què passa si posen en dubte el mateix informe PISA? Tindran una millor puntuació els que boicotegin la seva inclusió en l’Informe amb l’argument crític de que no volen participar d’un sistema d’avaluació que legitima i perpetua l’adaptabilitat del ciutadà a un món injust i violent?
Aquesta primavera celebrem el cinquantè aniversari del Maig del 68. Als murs de la Sorbona, a París, en aquells dies d’embriagament crític, van proliferar moltes pintades revolucionàries. Algunes d’elles deien coses amb ara “Als exàmens, respon amb preguntes”; “Oblideu tot el que heu après. Comenceu a somiar”; “Gràcies als exàmens i als professors, l’arribisme comença als sis anys”.
Cada vegada que els Estats avaluen un estudiant amb algun sistema d’examen o eufemisme modern triat acuradament per a l’ocasió, com ara l’avaluació per competències, per projectes o continuada, estan comprovant el grau d’adaptabilitat social de la descendència. Però, ves per on, el pensament crític per excel·lència consisteix a dubtar de la bondat de tot tipus d’avaluació que provingui d’institucions que compten amb el beneplàcit dels governants. Així doncs, avaluar el pensament crític esdevé un oxímoron o, encara pitjor, la impúdica perversió política d’intentar engolir en el sistema tota crítica al mateix sistema.
“París, PISA i el pensament crític”, d’Àngel Puyol
