Iniciem un nou any. Temps de fer balanç, de projectar futurs, d’actualitzar el present… i el cert és que quan un s’hi posa pot tenir la sensació que tot plegat no resulta gaire encoratjador. Venim d’uns anys de pandèmia que han generat una crisi social i sanitària sense precedents. Les desigualtats i l’exclusió social creixen de manera exponencial com ho fa també el mercantilisme de la humanitat amb el tràfic de persones, l’explotació sexual i laboral, l’extorsió als més vulnerables, les crisis migratòries i mediambientals, l’esgotament dels recursos del planeta i un inacabable reguitzell de catàstrofes i injustícies de tota mena que poden acabar ofegant la nostra confiança en la humanitat.
Però no podem sucumbir a la fatalitat. Som aquí per ser albada i per ancorar-nos als llocs on neix l’esperança. Llocs que no trobarem als aparadors, ni als centres comercials, ni als mitjans de comunicació, sinó en allò senzill i discret que defuig tota aparatositat però que arriba als cors, un lloc ocult, i els transforma.
Així va ser en el cor d’aquell infant, un dia qualsevol, en un vagó de tren. La mare es mantenia abstreta en la pantalla del seu mòbil mentre ell, sol·licitant la seva atenció no obtenia resposta. Una noia jove que anava asseguda al seu costat llegint un llibre, adonant-se de la situació, li va llançar una mirada de complicitat i traient un full i un llapis de la seva motxilla es va posar a fer-li dibuixos. En un moment el rostre d’aquell infant es va il·luminar. Per fi algú li feia cas! La mare va seguir, tristament, sense adonar-se de res… Però, aquell gest gratuït i generós de la jove, no únicament va il·luminar el rostre de l’infant, sinó que va omplir el meu cor d’esperança.
Com ho va fer, també, una alumna del meu darrer any com a docent a la universitat. Un dels dies en què em disposava a preparar les espelmes que utilitzava a l’espai de silenci de la facultat que jo conduïa, vaig adonar-me que m’havia deixat l’encenedor. Llavors, una alumna que venia assíduament va dir: “Espera… jo en tinc un”. Vaig veure que remenava la bossa i treia una capseta metàl·lica amb un encenedor i un farcellet d’aquestes típiques espelmes petites i primes de colors. Em va sorprendre: “Com és que portes això a la bossa?”. I em va dir: “Doncs perquè sempre hi ha algun motiu al dia per celebrar alguna cosa”. Vaig pensar que em feia broma, però m’ho va tornar a repetir amb tot de convenciment.
“Sí, dona, clar… sempre hi ha motius per a celebrar i llavors puc treure una espelma i celebrar-ho amb els altres.” “Ja…, però una cosa com ara què”, li dic. “No sé… moltes, qualsevol cosa que t’hagi anat bé a tu o a algú altre, o un aniversari, alguna cosa que et genera alegria.”
El més sorprenent era que en la vida d’aquella alumna, aparentment, no hi havia hagut gaires celebracions. De petita havia tingut moltes dificultats amb els estudis i li havien dit que no servia per estudiar, però ella s’esforçava molt. Lluitant va acabar l’ESO i el Batxillerat i després va fer un mòdul d’auxiliar d’infermeria i ara, després de molts anys (perquè era una estudiant ja madura), va fer la prova d’accés per majors de 25 anys i va entrar a Infermeria. Aquell primer semestre em va dir que ho havia suspès tot (tot!) però que pensava continuar i confiava a poder anar aprovant, de mica en mica, encara que hagués d’estar-s’hi molts anys, com sempre havia fet. “A mi sempre tot m’ha costat molt”, em va dir aquell dia. Vaig saber uns anys més tard que s’havia graduat i estic convençuda que és una excel·lent professional. Quan sovint les dificultats que m’envolten m’aclaparen, revisc el record d’aquella alumna i la seva alegria enmig els entrebancs, o el d’aquella jove i la seva atenció i tendresa amb l’infant, o la de tants altres records senzills que omplen de llum la meva ànima i m’encoratgen a ser record, present i futur d’albada.
