Pablo Simón, viu i treballa a Madrid. És professor titular de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid i doctor en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra. S’ha especialitzat en partits polítics i sistemes electorals. Autor de llibres com Votar en tiempos de la Gran Recesión, El Príncipe Moderno: Democracia, política y poder, Corona: Política en Tiempos de Pandemia i Entender la política: Una guía para novatos. Analista polític a La Sexta, TVE i a la Cadena SER.
Podem parlar d’una valors comunitaris europeus?
La Unió Europa, després de la seva fundació a partir de l’experiència de la Segona Guerra Mundial, es fonamenta en una sèrie de principis que tenen a veure amb l’estat de dret, la lliure adhesió dels seus membres per mitjà de tractats, la protecció de la democràcia representativa i dels drets humans i fonamentals de tots els individus. A més, la Unió Europea, com a unitat de dret, té una sèrie de valors universals com la llibertat, la igualtat o la solidaritat, que són drets fundacionals.
Quin pes té la Segona Guerra Mundial en la concreció d’aquests valors?
Molta. La Unió Europea com a estructura supranacional incorpora aquests elements i, a més, ho fa des d’un doble aprenentatge: per una banda, la lliçó de la Segona Guerra Mundial, que va provocar la mort de milions de persones i demostra que la pau és un valor molt difícil d’assolir, i, per altra, intenta desactivar el germen fonamental de la Primera i de la Segona Guerra Mundial: el nacionalisme. És a dir, es busquen identitats i mecanismes per aconseguir que la paraula i no l’agressió siguin la tònica dominant entre països que tradicionalment els darrers cent anys han resolt els seus problemes mitjançant les armes.
Aquests valors es van començar a consensuar fa quasi vuitanta anys. Encara són vigents avui?
Aquests valors avui encara són perfectament vigents. Potser la guerra d’Ucraïna està posant sobre la taula un altre cop aquests dos components. Ara bé, sí que és cert que, malgrat que aquests valors existeixen, avui són confrontats des de la mateixa Unió Europea i des de fora. Per una banda, estem vivint un auge de potències autoritàries que tenen valors completament diferents dels nostres, nascuts de la Revolució Francesa i del racionalisme cristià.
A qui es refereix?
Estic pensant, per exemple, en la Xina, una potència que té una visió del món completament diferent de la nostra i que no és exigent en termes de valors amb aquells països amb els quals es relaciona. Però, també des de dins la mateixa Unió Europea, detectem una tendència al replegament, un creixement dels nacionalismes i dels moviments antiimmigratoris, els quals generen autoodi vers la Unió Europea actual. Aquest procés va explotar amb la crisi dels refugiats del 2016, però feia anys que evolucionava. Aquests són els dos grans reptes que han d’afrontar en aquest moments els valors fundacionals.
El somni europeu, abanderat per l’estat del benestar, s’està esvaint des de la crisi econòmica del 2008? La realitat s’imposa?
Amb la Unió Europea passa igual que amb l’oxigen: notes que et falta quan ja no en tens. És cert que moltes vegades costa comprendre la Unió Europea i no entenem massa bé quins són els seus mecanismes, però, quan t’aproximes a les fronteres d’alguns països limítrofs, t’adones que molts estan trucant a les seves portes perquè hi volen entrar. Per tant, alguna cosa ha de tenir Europa si tothom encara vol venir a viure aquí. I, clarament, allò que molta gent encara considera atractiu d’Europa són els nostres valors, l’estat del benestar i el nivell de prosperitat, molt superior a moltes altres part del món.
Ara bé, és cert que, des del 2008, les crítiques sobre Europa han augmentat. El món està canviant i hi ha hagut problemes d’eficàcia evidents. A dins d’Europa hi ha països cada cop més autoritaris i no sabem quin paper tindrem en el món. Som una potència kantiana en un món cada vegada més hobbesià, en el qual cada persona competeix amb totes les altres i la prosperitat s’aconsegueix a costa d’altres. Fins ara, els europeus pensàvem que els nostres valors eren els millors i que tothom els voldria seguir, però ara estem descobrint que això no passa i això ens genera una certa crisi d’identitat. Ara bé, les crisis també formen part del procés de construcció de la Unió Europea.
Fa uns segles, quan existien els imperis, els europeus pecàvem d’eurocèntrics. Actualment, en canvi, en un món marcat per la pressió de Rússia i dels BRIXS, Europa cada vegada es veu més petita en un món cada vegada més global.
Cert. Els equilibris de poder a escala mundial han canviat. Ara, el poder es desplaça cap al sud-est asiàtic. A diferència d’aquests estats, la UE té un mercat amplíssim, cinc-cents milions de consumidors, però al mateix temps no és un tot ben cohesionat. Cadascun dels vint-i-set països té una visió diferent del món i ens costa tenir una veu unificada. En aquest sentit, hem de tenir clar que la Unió Europea és un club de perdedors. És un conjunt de països els valors dels quals són més valuosos que els de la resta del món, però si volen continuar pintant alguna cosa al món, aquests països s’han de cohesionar. Per separat no tenen cap tipus de poder. De fet, Europa, de cara al món, viu encara del seu passat, però ja fa moltes dècades que va deixar de ser potències colonials i un espai en el qual la resta de països s’emmirallaven. En definitiva, Europa s’ha de posar les piles! I això vol dir apostar per una Europa més unificada.
A Europa li ha mancat autocrítica?
Si tenim en compte les multicrisis, l’auge autoritari als països de l’Est, la bretxa nord-sud, la incapacitat per impedir el Brexit… Sí, ha faltat autocrítica. La UE ha pensat que amb tenir raó ja n’hi havia prou, però això no és suficient. En política no és important tenir raó, sinó que te la donin. Europa necessita institucions més fortes que li permetin esquivar les crisis i tenir una millor governabilitat i, en aquest sentit, la Unió Europea s’ha ajagut a la palla; pensava que amb uns òrgans tècnics que prenguessin decisions ja n’hi havia prou i que qualsevol integració, a qualsevol preu, seria positiva. Ara ha caigut un vel, els ciutadans són més crítics i això és positiu; si Europa no reacciona podria caure en una suau decadència progressiva i, d’aquí a trenta o quaranta anys, ser un parc temàtic per a persones grans.
La política actual és molt curtterminista. Això podria passar factura a la UE?
Cert, i no és fàcil, però necessitem un rumb fix i clar. No pot ser que cada cita electoral d’un país de la Unió Europea ens posi en un compàs d’espera. Els darrers anys hem après alguna cosa. Jo soc d’aquells que veig sempre el got mig ple. A la darrera trobada de la Comissió, Ursula von der Leyen, la seva actual presidenta, va fixar un rumb –no sé si correcte–, però com a mínim va estar més combativa en temes com l’estat de dret dins de la Unió, va apostar de forma clara pel Pacte Verd i pels fons Next Generation, etc. És important saber cap on volem anar.
Les institucions europees podrien ser més severes amb països, com Hongria o Polònia, que incompleixen els valors fundacionals?
Que un país incompleixi els valors fonamentals té un avantatge: els pots criticar per ser un cínic. Dit d’una altra manera, a qui no té valors no li pots retreure mai que els ha incomplert. Per exemple, a la Xina no li puc retreure un incompliment dels seus valors perquè ni els té ni els vol. En canvi, als Estats Units, sí que li puc retreure que incompleixin els valors fundacionals que asseguren tenir. I això és positiu perquè permet l’acció i la crítica, encara que sovint la realitat quedi per darrere dels estàndards que un voldria.
I, des d’aquesta perspectiva, la UE ha començat a actuar contra els països que incompleixen els seus propis valors, però ho ha començat a fer tard. Entre el 2010 i el 2012, als països de l’Est se’ls va donar un gran marge de maniobra per poder incomplir l’estat de dret a canvi del suport a Alemanya en el marc de la crisi entre els països deutors i creditors. I aquest error l’estem pagant avui. Ara bé, soc optimista. La UE és el suport de l’oposició de molts d’aquests països, per tant, si fossin expulsats, la situació seria molt pitjor.
Molts partits d’extrema dreta són antieuropeus. L’augment d’aquestes formacions demostra que la pedagogia del projecte europeu no ha quallat?
Depèn. En estats nuclears de la Unió Europea, l’europeisme està en quotes intermèdies. En països que van entrar als anys setanta, l’europeisme està en quotes altes. A les repúbliques bàltiques, el sentiment és molt alt a causa de l’amenaça russa; però a Romania, Polònia i Bulgària l’europeisme és molt baix. Aquests països han viscut sota la bota de l’imperialisme de la Unió Soviètica i la seva integració a la Unió Europea té una càrrega i un significat molt diferent.
També depèn del moment de l’ingrés i si l’entrada a Europa era un projecte de país. A Espanya, on l’entrada a la Unió es va considerar una fita històrica, la gent avui continua sense entendre com funcionen les organitzacions europees, però, el sentiment europeista és més elevat que mai. I, concretament entre els joves, és el més alt de la història.
Però ens trobem a les portes d’una possible ampliació de la UE, que es produirà precisament amb països de l’antiga òrbita soviètica.
Un dels errors que es va cometre en la darrera ampliació va ser no revisar bé les institucions de governabilitat. Més enllà del cas d’Ucraïna, hem de recordar que els europeus tenim una responsabilitat històrica amb els països de l’antiga Iugoslàvia que tenen una importància geopolítica clau –si no s’acosten a Brussel·les, es poden acostar perillosament a Moscou–. I això pot tenir implicacions molt importants per la pròpia seguretat de la Unió Europea. Ara bé, aquesta ampliació s’ha de fer sempre garantint que la Unió Europea sigui governable –potser la Comissió Europea no pot tenir un comissari per cada país i s’han de buscar sistemes de majories simples que permetin prendre decisions– i que tots els països que hi entrin compleixin els requisits comunitaris mínims (Estat de dret, democràcia, estatalitat, no corrupció…). No hi pot haver pressa. En resum, aquests països no es poden convertir en un factor de distorsió per al conjunt de la Unió. I, Ucraïna, per exemple, encara té molts problemes per resoldre.
Turquia no entra a la UE perquè no compleix els requisits mínims o perquè és un país de majoria musulmana?
L’entrada de Turquia ja ha quedat descartada però ara, erròniament, es culpa Europa del retrocés democràtic del país per part del president Erdogan. Quan es va plantejar aquesta possibilitat, l’entrada de Turquia a la UE era complexa perquè era un país amb greus problemes pel que fa als drets fonamentals, l’estat de dret i la democràcia. Però, òbviament, també hem de tenir en compte un altre aspecte, de caràcter demogràfic: la seva entrada hauria estat un salt molt rellevant. Turquia s’hauria convertit en un dels països més importants de la UE i això hauria suposat la destrucció de l’eix francoalemany, per a la qual cosa Europa no estava preparada.
Una possibilitat per resoldre aquesta situació seria plantejar a curt termini una UE amb diversos cercles concèntrics. La UE podria ser un nucli envoltat de diversos països amb els quals hi hagi col·laboració reforçada i, entre els quals, hi podria haver Turquia. De fet, això, avui, per la porta del darrere, ja existeix.
Quan Espanya va entrar a la UE el 1986, la majoria dels seus índexs (de tot tipus) estaven per sota de la mitjana europea. Com definiria l’actual paper d’Espanya en el projecte europeu i quin rol ocupa en aquesta Europa de dues velocitats o més?
Espanya s’ha convertit en un factor d’estabilitat dins de la UE. No és fundadora de la UE, però sí que és un país clarament compromès amb els seus valors i tots els seus governs, de dreta o d’esquerra, han estat europeistes. A més, pràcticament sempre ha estat al costat del consens. I, en el context actual –la sortida del Regne Unit de la UE, les crisis internes de França i Alemanya, la victòria de l’extrema dreta a Itàlia…–, Espanya viu el síndrome del “guapo de la festa a les tres de la matinada”.
M’ha d’explicar què vol dir amb aquesta metàfora.
És fàcil. Sempre hi ha un convidat que se sent el més atractiu de la festa quan quasi ja ha marxat tothom. Espanya ara sent que pot ser un dels pocs nuclis del projecte europeu que pot aportar estabilitat. En el darrer govern espanyol hi ha hagut un canvi: la recerca d’aliances variables amb nous estats, com per exemple els Països Baixos, i no fiar-se exclusivament de l’eix francoalemany, que no sempre ha donat bons resultats. Ara bé, Espanya encara té un problema important: la poca capacitat de penetració en els càrrecs mitjans i alts de la UE. La cartera d’Exteriors està en mans d’un espanyol, Josep Borrell –cosa que ens ha costat Déu i ajuda!–, però tampoc és una de les carteres més importants. Per tant, el nostre balanç és mixt.
La història de la UE va començar amb una guerra mundial i ara en tenim una altra d’activa en territori europeu. La pau és gran repte de la Unió?
Ara no hi ha guerra dins de la UE, però sí que hi ha guerra a Europa. La UE sempre ha cregut en la pau liberal i, des d’aquest punt de vista, ha estat naïf. Sempre hem pensat que el comerç, el desenvolupament econòmic… pacifica els costums. I aquesta tesi s’ha demostrat equivocada. Per una banda, perquè en alguns llocs s’ha aplicat de forma cínica. Al nord d’Àfrica, per exemple, l’ajuda econòmica té relació amb el control migratori i les violacions dels drets humans.
I, per altra banda, perquè hi ha potències autoritàries, com Rússia, que es regeixen pel capitalisme d’estat i no pel capitalisme liberal. I, davant aquest joc brut, Europa no té mecanismes per defensar-se. Com es pot protegir si ha contractat la seguretat energètica a països autoritaris i la defensa a l’OTAN? Europa, en aquest sentit, ha de fer un pas endavant. Si creiem que els nostres valors són superiors, hem de pagar-ne un preu. Qui no assumeix un cost per defensar els seus valors només té interessos.
