Quan tenia tretze anys va decidir marxar de Ghana, “per curiositat”. Aleshores no sabia què era Espanya, ni tampoc Barcelona. Va creuar el desert i el mar. Aquí, després de passar per un CIE i viure al carrer, va ser adoptat per una família catalana. Una ruta de quatre anys que ara explica al llibre Viatge al país dels blancs (Rosa dels vents).
Vostè va néixer en un petit poble de Ghana. Quin concepte tenien dels blancs, allà?
Un concepte molt bàsic, de superioritat i d’excel·lència. Com a conseqüència de la colonització, de l’extracció de recursos, de la història… s’ha creat una imatge de superioritat de la raça blanca. Tots pensen que qualsevol cosa que tingui relació amb el món blanc és molt millor que l’autòctona. Pràcticament veuen un blanc com un Déu.
Allà hi tenia una família.
Generalment es pensa que la majoria d’africans que venim a Espanya ho fem perquè allà ens hi morim de fam o perquè som víctimes d’alguna guerra. Però aquest no és el cas de Ghana. Àfrica és el continent més gran del planeta, té 54 països i cadascun d’ells és un món completament diferent. L’ONU sempre posa Ghana com a exemple de país estable, perquè dins de les seves fronteres no s’ha produït cap conflicte des de la independència.
I, doncs, per què va decidir marxar?
Jo vaig decidir emprendre aquest viatge per curiositat. Vaig néixer en un poblet molt aïllat, dins la selva. Cada dia caminava set quilòmetres per anar a l’escola. Tenia una vida feliç i senzilla, fins que un dia mentre jugava vaig veure un avió al cel. Des d’aquell moment vaig voler ser pilot, enginyer; tot menys negre.
I ha pogut saciar la seva curiositat?
Sí, perquè fins aleshores jo pensava que el món acabava a les fronteres del meu poblat. Una de les parts més dures del seu viatge va ser la travessia del desert de Ghana fins a Líbia: de 46 persones només sis van arribar vives. En aquesta situació te n’adones que si no t’adaptes, no sobrevius. No hi ha un punt intermedi. Les màfies ens van abandonar enmig del desert. Qui no resistia, moria. Jo era el més petit del grup i vaig tenir la sort de resistir gràcies als meus companys. Recordo haver vist les primeres cabanyes de Líbia, aleshores governada per Gaddafi, però no va ser fins més tard que em vaig despertar, sota una font. Els cinc amics que van arribar abans em van recollir. No tindré mai prou paraules d’agraïment.
Després de moltes desventures finalment acaba sortint de Mauritània en patera cap Europa. Un altre moment clau del viatge…
Aquest va ser un dels moments més durs. En el primer intent de fer-nos a la mar, el meu amic del poblat, en Musa, amb qui havia compartit el viatge fins aleshores, va morir a l’aigua. Ell anava a la segona pastera. Cap dels 150 viatgers de l’embarcació van sobreviure. Cap de nosaltres portava armilla salvavides ni sabia nadar –avui encara no en sé, de fet–. Després d’aquest primer intent vam estar un mes amagats al desert fins que la màfia va portar més fusta, vam construir una altra pastera i ho vam tornar a intentar. I aquesta segona vegada, 48 hores després i apurant molt la gasolina perquè no en teníem prou, vam arribar a Fuerteventura, a les Canàries. Aquesta segona vegada la segona barca tampoc va arribar.
Malgrat saber que el seu amic havia mort, ho va tornar a intentar. Per què?
En aquell punt ja no hi havia marxa enrere, calia anar endavant. Per aquest motiu jo defenso que la solució del problema no es troba a l’aigua, sinó en aconseguir que els nens, homes i dones africans no arribin al mar. És impossible de transmetre la sensació d’angoixa que durant dos dies vam sentir: en qualsevol moment, com una pedra, ens podíem haver enfonsat al mar.
En el llibre escriu: “No tenia res a perdre, només tenia la vida”. En algun moment es va penedir d’haver iniciat aquell viatge?
Les persones que ens embarquem en aquest viatge som com qualsevol altre: tenim nom i cognoms i som de carn i ossos, encara que al llarg i al final del viatge ens redueixin només a xifres. I per aquest motiu he decidit treure les forces necessàries per narrar la meva pròpia història. Aquest és un camí unidireccional; qui l’empren arriba viu o mort, però no pot fer marxa enrere. Aquest és un dels factors més dramàtics del trajecte cap a Europa.
La immigració és un negoci per a les màfies, però també ho és per alguns països?
En aquest llibre jo explico la meva experiència personal. Quan ens van detenir a Algèria, cada dos dies ens canviaven de lloc i abans d’entrar a la presó ens fixaven i ens canviaven de nom. Fins a deu vegades em van canviar de nom! Aleshores França donava una compensació econòmica a Algèria per cada immigrant que retenia abans de creuar el mar cap a Europa. Era evident que feien negoci amb nosaltres. Finalment ens van abandonar entre Algèria i Mali, en terra de ningú. Al llarg del viatge també te n’adones que les policies de tots aquests països estan embolicades amb les màfies.
Quina creu que és la solució per evitar més morts al desert i al Mediterrani?
Per evitar més morts i després de veure com cap institució em donava suport, l’any 2010 vaig apostar per crear la meva pròpia iniciativa, perquè no podem culpar exclusivament els altres d’aquest problema, també hem d’acceptar la nostra part de responsabilitat. No es tracta de fer grans coses, sinó de posar- hi el nostre granet de sorra. Així doncs vaig crear la meva pròpia ONG, que es diu NASCO Feeding Minds (Alimentant Ments).
Quin és el seu objectiu?
Crear aules d’informàtica a escoles de Ghana per facilitar la informació i l’accés a la formació. Penso que l’educació és la clau per revertir aquesta situació. Des de l’any 2012, quan vam obrir la primera aula d’informàtica, dotze mil nens i nenes ja n’han fet ús. Els beneficis de la venda d’aquest llibre, Viatge al país dels blancs, també es destinaran aquest projecte. Si m’alimentes la panxa, m’alimentes un dia; si m’alimentes la ment, m’alimentes tota la vida.
El final de la seva història és feliç…
Al cap de quatre anys d’haver iniciat aquella gesta, vaig arribar a Espanya i, després de passar uns quants mesos dormint al carrer, una família em va acollir. La primera nit vaig plorar com un nen. Per què tanta lluita? Què havia fet malament? – LAURA CERA.
