Les oficines són espais vius. De fet, són espais de vida: hi passem tantes hores (volent o no volent, agradant-nos o no) que formen part nostres paisatges quotidians. I nosaltres, dels seus: les oficines retraten, per presència o per absència, l’ànima de les persones que les ocupen.
N’hi ha de grans, de petites, de caps o de manats; compartides, individuals, obertes o de portàtils… Diverses com els negocis, diverses com les feines –i com els moments en les vides dels qui les ocupen–. Lluminoses o grises, renovades o decadents; en edificis que en són eixams, o en racons d’un poble o de la ciutat que et fan somiar en una vida diferent. Són espais de vida, espais viscuts…
Les oficines condicionen els estats d’ànim i les maneres de veure les coses. Els desoris hi són metòdics i els endreços hi amaguen missatges. N’hi ha que deixen el cor en decorar-les, i d’altres que, després d’anys, segueixen tenint-les tan fredes com quan hi van començar a treballar. Són, amb sort, espais d’intimitat del dia a dia –refugis per a llàgrimes i mals de panxa, o enrabiades professionals–.
Omplir-les és fa fàcil: de plantes, de paraules, de notes i calendaris. Fotografies, mocadors, fins a sabates de recanvi. Sense parar-hi atenció, s’hi apilonen moments i records com papers en els racons: en deixar-les, ens adonem de fins quin punt han marcat els nostres dies, i de com, potser, serà diferent la nostra vida… des de la perspectiva d’una nova oficina.
Oficines
