Tothom no veu pas les coses de la mateixa manera. Fins i tot havent-hi bona intenció i una intel·ligència acceptable, les perspectives, expectatives i emocions generen contrastos o conclusions que semblen incompatibles. No fa gaire, amb la Cap d’Estudis de l’escola rèiem considerant aquella imatge d’un número sis escrit a terra que la persona de l’altre costat veu com un nou. I és clar que les perspectives en són, d’importants. En educació, que és del que vull parlar, no hi ha una única estratègia a seguir ni tampoc una mateixa percepció de la dificultat que cal resoldre.
Tot i això, la persona més beneita del món sol distingir entre “el que ara vull fer o necessito” (tinc gana, o son, o em cal cridar) i el que es pretén a mitjà o llarg termini: per exemple, aconseguir més bon rotllo a la família, que no em mati l’excés de colesterol o quins estudis o feina poden fer els meus fills o jo mateix. És a dir, hi ha un espai entre allò immediat –l’ocurrència del moment– i com visualitzo el futur. Ho podríem anomenar visió estratègica.
Abans m’agradaria compartir com em va impactar saber què passava amb els meninos da rua, els nens del carrer, a Fortaleza (Brasil). Són uns disset mil vailets, entre els cinc i els disset anys, que es busquen la vida com poden: passen tot el dia sols, malviuen amb la venda de bosses de plàstic, netejant botes o parabrises, o traficant amb tot el que sembli tenir algun valor, furtant alguna cartera i fent-se veure als hotels de la platja on arrepleguen algun calerot dels turistes.
Els minsos diners que aconsegueixen sovint se’ls gasten immediatament, el mateix dia, per por que els els robin quan s’adormen: el seu “horitzó vital de planificació estratègica” no supera unes poques hores o només uns minuts. Però, renoi!, si ets un dels dirigents de la Conselleria d’Educació, sí que valdria la pena tenir alguna competència en planificació, sobretot si depèn de tu la manera de treballar, l’eficiència i la serenitat psicològica de milers de professionals.
La visió estratègica és una necessitat –que tots practiquem, al nostre nivell– per descriure, decidir i visualitzar un estat futur assolible. No és un sinònim de la “missió”, sinó un pas més enllà.
Alguns errors estratègics que descobrim en l’àm- bit de l’Educació: (a) prometen diners, ordinadors o re- cursos que sempre s’endarrereixen; (b) no copsen bé les diversitats socioculturals en l’alumnat i famílies dels diferents centres educatius; (c) imposen normativament allò que a uns pocs, en àmbits afortunats, els ha anat bé. Ni la Fundació Bofill ni els Moviments de Renovació Pedagògica són déus, o tampoc la singular experiència personal positivíssima d’algun docent; i (d) cal un temps mínim per canviar les coses, i no se’t pot aplicar un Decret si ni tan sols està aprovat.
Les reformes de 1r i 3r d’ESO i de 1r de Batxillerat estan crues, el famós “pla digital” que cediria un portàtil a cada nen s’ha ajornat sine die, etc. Quina mena de confiança pot generar això entre els qui estem a primera línia? Cal que el líder sigui transparent i se’l vegi compromès. No es pot actuar de manera esbojarrada, curtterminista.
Sempre miro d’apuntar algunes solucions: (1) no prometeu ni exigiu allò que no teniu o el que vosaltres no faríeu: toquem el “món real”; (b) actueu estratègicament, amb flexibilitat i sense allaus de correus electrònics; i (c) penseu a administrar bé els recursos, i mai guiats pels vents i crits de quatre sindicalistes o de pseudo-assessors que –vés a saber– potser aspiren decididament a l’alliberament d’hores lectives. El curterminisme és arreu.
Ser educador ha de ser vocacional, generós i assenyat. Entenc que un enginyer o un arquitecte potser no s’embrutarà les mans fent d’operari, però, si calgués, ho farien? Fins i tot, més: ¿i si ho fessin? Potser ho veurien tot plegat amb una altra perspectiva: en lloc d’un “sis”, un “nou”.
