La Fundació Obra Mercedària acompanya persones privades de llibertat, tan dins del centre penitenciari, com un cop fora. En parlem amb Núria Ortín, directora de la fundació i autora del llibre Condemnes compartides (Claret, 2022).
De qui parla el llibre Condemnes compartides?
La meva voluntat era que el llibre parlés del món de les presons, però també dels mercedaris, que són els capellans de l’Orde de la Mercè, que acompanyen i assisteixen els privats de llibertat. El llibre també parla de totes les persones que envolten la presó. Quan algú entra en un centre penitenciari, hi ha un munt de persones a qui això esquitxa d’alguna manera. Siguin amics, familiars o, fins i tot, treballadors.
Quines dificultats s’ha trobat a l’hora de recollir aquests testimonis?
Vaig tenir la sort que els centres penitenciaris on vaig anar m’obrissin les portes perquè són espais molt hermètics i és complicat enregistrar testimonis. El llibre parla dels sis països on actualment hi ha mercedaris. Ara bé, no és el mateix entrar en una presó a Lleida o Elx, que entrar al Panamà o Guatemala. Són realitats diferents que volia relatar a través de les experiències personals dels testimonis. Molts cops estigmatitzem les persones que acaben a la presó, però no ens preguntem mai què hi passa, allà a dins, o per quin motiu hi han entrat.
Com explicava, els mercedaris treballen en diferents països. És molt gran la diferència dels sistemes penitenciaris?
Sobretot a Centreamèrica he trobat diferències molt bèsties. Quan entro en una presó d’allà hi ha moltes persones amuntegades. Els drets humans no existeixen. Hi ha gent malalta sense medicació, no hi ha professionals com aquí, i tot són ordres, ordres i més ordres. Són centres molt tancats en què és difícil accedir.
I com afecta la reinserció?
En aquestes presons qui porta el control són els mateixos interns. Hi ha morts cada dia, hi ha bandes i el control el tenen les màfies. És una manera de funcionar que, gràcies a Déu, aquí no tenim. Tenim la mirada més oberta i treballem perquè la persona no torni a delinquir. En canvi, en aquests països el pres busca sobreviure cada dia.
Tornem a casa nostra. A quins reptes ens enfrontem perquè la reinserció no sigui una utopia?
Quan parlem de reinserció, l’objectiu és que aquestes persones no tornin a la presó. Aquest seria el primer pas, perquè que et prenguin la llibertat és el cost més alt que algú pot pagar, no? Un cop surt, com a societat hauríem de donar possibilitats i donar eines perquè aquestes persones puguin desenvolupar el seu futur. Hi ha moltes persones estrangeres dins la presó, per exemple, a la presó de joves representen el 80 per cent. Això vol dir que a fora no podran treballar abans de cinc anys. El sistema hauria de canviar la llei perquè no poden esperar un lustre a cancel·lar tots els antecedents i llavors començar la vida laboral.
Què fan des de la Fundació Mercedària per revertir la situació?
El primer pas és facilitar-los una llar d’acollida perquè no acabin al carrer després de sortir de la presó i després els donem eines per formar-se i treballar. L’important és que un dia no depenguin de nosaltres. Per mi, reinserir no és que un cop surtin aquests nois acabin dormint al carrer, sinó que se sentin partícips de la societat. Una societat basada en quatre pilars: l’habitatge, poder menjar, tenir un entorn familiar i un entorn social.
