El darrer any i mig, a Catalunya, l’ambient ha estat d’una tensió emocional molt forta. Les ferides que els esdeveniments polítics van generar, sobretot en la jornada de l’1 d’octubre, són moltes: primer les ferides físiques, algunes d’elles irreversibles; i després, les ferides emocionals. I, d’aquells fets ençà, han succeït elements com la presó dels líders independentistes, la impossibilitat d’un horitzó de solucions clares, l’augment de la polarització, etc. Elements que fan que el ressentiment creixi, les ferides no puguin ni vulguin tancar-se i la frustració, el dolor o la impotència es barregin en un tot difícil de pair. Potser per aquesta raó ha tornat amb força com a proclama en moltes manifestacions l’expressió: ‘Ni oblit, ni perdó’.
Certament no podem oblidar. De fet, tenim el deure de no fer-ho. Perquè és en l’oblit on es fonamenten les més grans injustícies de la història. Ho veiem en els debats recurrents sobre les lleis de memòria històrica i en el deure de reconeixement de les víctimes de la història. Una comunitat que recorda, que reconeix i fa present el seu camí de victòries i derrotes, d’encerts i errors, de promeses i traïcions, és una comunitat que és capaç de créixer, acostant-se cada cop més al principi de realitat i no deixant-se enganyar. La memòria és doncs condició de possibilitat d’una societat madura.
Però, no perdonar? Pot ser aquest un desig legítim de qui vol construir un futur per a una societat de pau i de justícia? Perdonar no està a l’abast de tothom, els cristians diríem que és una gràcia. El que és ben segur és que no serem mai capaços de perdonar si ens neguem a fer-ho. Certament el perdó només pot arribar quan s’ha fet justícia i també s’ha restituït allò que podia ser restituït.
El perdó ve, doncs, al final d’un camí molt llarg. Però és indispensable per a poder començar de nou. La filòsofa jueva Hannah Arendt, conscient que les conseqüències de les nostres accions són molt sovint imprevisibles, apel·lava al perdó com a l’únic recurs que la condició humana té per a poder agafar aire i no viure ostatges d’un passat que no ens deixi albirar noves oportunitats. Així, doncs, seria insuportable negar-nos la capacitat de perdonar.
Potser no ens sentim capaços de perdonar a qui ens ha fet mal, a qui, en alguns casos, ha destrossat literalment la nostra vida. Però potser tenim el deure moral de desitjar aquest perdó. Almenys desitjar-lo. Sant Ignasi, mestre en el discerniment, preguntava a qui no sentia “desig” de seguir el mateix camí de patiment i entrega que Jesús de Natzaret, si almenys tenia “desig de desitjar”.
Que cadascú segueixi treballant des de la pau i la no-violència per allò que considera legítim, que no oblidem i puguem fer memòria dels greuges soferts; però fem-ho, si ens és possible, sense negar-nos la capacitat d’algun dia, de poder perdonar.
Una comunitat que recorda, que reconeix i fa present el seu camí de victòries i derrotes, d’encerts i errors, de promeses i traïcions, és una comunitat capaç de créixer
