Per coherència estricta, caldria deixar en blanc un full sobre el nihilisme? Somriures a banda, és aclaridor fer-ne un balanç des de fora. En defensa de la Il·lustració, Pinker relaciona nihilisme i romanticisme perquè l’emoció té valor de guia vital. Aquest autor hi veu un discurs fals –tot i que brillant– que postula l’excel·lència del passat i la decadència del present.
El nihilisme afirma la irracionalitat, la sospita crònica, l’ètica genial de l’heroi, descarat, iconoclasta i que no fa escarafalls de desafiaments i lluites (la pau ve a ser resignació, conformitat i debilitat). L’art és per a entesos i iniciats, amb menyspreu de tota dissidència (en l’adulterada interpretació nazi és art degenerat, entartete Kunst).
Pinker titlla nihilismes i romanticismes de reaccionaris contra la raó, la ciència, i el progrés real i efectiu. La història de la Humanitat evidencia que la raó allibera de debò, perquè objectiva la realitat i obre pas a l’humanisme, la civilitat i la democràcia. Nietzsche i la intel·lectualitat genial s’honoren en menystenir l’humà comú també en política. En canvi, la Il·lustració abona el joc individual i col·lectiu de la ciutadania en organitzacions, mercats, i democràcia.
També la crítica de la religió és diferent en qualitat. D’una banda, el discurs àcid i metafòric sobre cultura i religió (i l’elitista contraposició nietzscheana entre moral del senyor i moral de l’esclau). De l’altra, el treball científic antropològic i psicològic de la religió com a fenomen natural humà. Un bon exemple n’és la proposta de Dennet de fer una història natural de les religions i de les morals que s’hi inspiren (i que sovint no lliguen amb l’humanisme i els Drets Humans). Què ha fet i fa progressar de debò la humanitat: un discurs a la nietzscheana, abrandat, corrosiu, vitalista, criptoromàntic, i tan desemmascarador i genial com es vulgui, o l’escomesa d’una raó i una ciència obertes a dades i estudis més acurats?
