A la meva germana Antònia, violinista
en la seva esplèndida maduresa.
Hi ha gent que quan li neix un fill, planta un arbre. El Nicolau, ara que sap que serà avi, n’ha talat un. Dit així sona salvatge. Deixeu-me que us ho expliqui.
El Nicolau no és pas vell. Encara és prou jove perquè la paraula “avi” li vagi grossa. Potser per això se la diu, “seré avi”, una i altra vegada, i ho proclama orgullós, amb un somriure beneit, i cada vegada que entona aquest mot antic, tan nou per a ell, cada vegada que conjuga avi en primera persona, sent vertigen.
La Montserrat, la seva dona, en saber la notícia ha tret l’artilleria: ganxets, agulles de mitja, llanes, llacets i llençols diminuts amb brodats suaus. Ell ha estat uns dies en estat de xoc. No s’ho acaba de creure. Després ha calculat els tempos que exigeix el seu projecte, i ha marxat al bosc. Ha estat uns quants dies buscant-lo, amb paciència d’orfebre, i quan li ha semblat que havia trobat el que necessitava, encara l’ha visitat, a diferents hores del dia, per comprovar que fos l’indicat, que tingués les hores de sol correctes, repartides uniformement arreu del tronc. Ha de ser l’arbre perfecte.
Abans de començar, ha fet el gest d’abraçar-lo. És un avet esponerós i altiu, que domina la vall. Els seus braços no poden tancar el cercle, i es queda a mitges, com quan era petit i abraçava la faldilla de la padrina. La padrina a la qual el seu net o neta no coneixerà mai. Qui sap, potser tindrà els seus ulls, o el seu sentit tràgic, o la facilitat per a l’humor que tenia l’àvia. No ho pot saber, encara. La seva filla durà una nova vida, hereva de tantes. La criatura no sabrà qui, de la família, tenia aquella piga, qui el color dels seus ulls, qui, abans, va traçar el gest que fa tantes vegades.
La criatura sabrà que abans que nasqués, hi havia un avet. Li ha parlat a cau d’orella. Li ha demanat perdó, abans de començar. Li ha dit que no morirà. Que no serà cremat a una llar de foc, que no serà un moble ostentós, que no l’esquerdarà una ventada de tempesta d’estiu, que no el fuetejarà un llamp. Li ha demanat que confiï en ell, que es deixi. Com les vedelles de Kobe, que els japonesos acaronen, perquè tinguin més bona carn. Aquesta mort és el que el farà transcendir. Potser això el podria consolar de la pena que aquella llum incerta del matí sigui la darrera? La primera destralada ha fet mal, sí. Molt.
Els ocells que s’hi refugiaven han fugit, esvalotats. Han estat hores, moltes, de cops. Ha acabat rendint-se amb un cruixit sec, i el bosc, sorprès, ha acompanyat la seva caiguda majestuosa amb un silenci reverencial. No tornarà a sentir el pessigolleig de les formigues, no tindrà l’abric de la molsa. No sap tot el que tindrà, a canvi. Que serà molt. A vegades hem de perdre coses per a tenir-ne d’altres. I podem acceptar-ho o no, però és el que hi ha.
***
Des que sap que està embarassada, l’Aina es pregunta quins sons deu sentir la criatura.
Recorda haver llegit una entrevista a un director d’orquestra que deia que, preparant una obra que havia de dirigir, va adonar-se’n que recordava perfectament la melodia del violoncel. Va descobrir que era el que estava tocant la seva mare, violoncelista tutti a una orquestra, durant el final del seu embaràs. Ara recorda aquella entrevista, i es pregunta si la personeta que duu al ventre percep el que està tocant en aquests moments.
Pensa en la criatura, arraulida al ventre. El violí està més lluny, no toca directament a la panxa. Potser és més difícil que senti el pessigolleig de la vibració, i a més, està en el principi de l’embaràs, segur que el so li arriba molt filtrat per la fluïdesa del líquid amniòtic en el que sura, feliç, sense imaginar tot el que l’espera allà fora.
***
L’Aina ha anat a veure els pares. Aquest naixement serà la primera alegria en molts anys. Amb la mare mira robeta de quan era petita. Les flassades, els peücs. Jerseis com de joguina. La Montserrat té una brillantor especial als ulls. Tots la tenen. Li embolica la robeta amb paper de seda, que cruix quan tanca el llaç amb el que ferma el paquet. Ella guaita al taller del pare. Està d’esquena, cara al banc de treball. Què fa l’avi, li diu, i el Nicolau es gira amb un somriure murri. La mira per sobre les ulleres d’aprop. Duu el jersei vell de treballar, té pols de fusta als cabells i escolta una emisora de música clàssica des d’una ràdio petita i atrotinada penjada d’una lleixa.
—Em preparo per barnissar—respon.
Ella s’hi acosta. A l’obrador, amb un petit fogonet i un bastó com d’aquells de metge, el pare remena amb cura la resina, feta amb la recepta que el seu mestre li va passar amb aire mig clandestí. La darrera herència que va rebre del vell de Cremona. L’olor la molesta. Coses de l’embaràs.
Quan estan acabant de dinar el pare els ho diu:
—He anat a triar la fusta per a fer-li un violí.
El marit de la filla deixa els coberts, i respira fondo.
—No pots deixar que triï?
—Sí, sí… ja triarà—respon com qui fa una concessió—. I tant que triarà… però he d’estar preparat.
—No és com obligar-lo, com condicionar-lo? Potser no vol ser violinista.
La filla es mira el seu espòs amb un deix trist. Ell no ho entén. No és músic.
—Tranquil, que triarà—li diu, amb aire conciliador.
—No ho sé pas, si podrà triar, sabent que el seu avi li va començar el violí abans de que nasqués.
—N’hi ha que els apunten al Barça, ves—la Montserrat sempre tan ocurrent, mentre s’aixeca a buscar la fruita—. Quin mal hi ha, en què l’avi li faci un violí?
El Nicolau el mira amb menyspreu. Encara no entén perquè la filla es va casar amb un gamarús que no sap el que és una clau de sol.
—Però no podria esperar a triar la fusta a mirar si la criatura efectivament estudia música?
El Nicolau s’adreça al gendre, i parla intentant modular la veu, perquè no soni dura.
—No. Aquestes coses volen els seus temps, i no són els nostres—parla intentant contenir la seva indignació—. La fusta ha de reposar vint anys. Amb l’edat que tinc, no puc esperar, per triar una fusta que després trigarà tant a estar llesta per a començar a treballar-hi. No em veig amb vuitanta anys encara al peu del canó. De fet, vaig just per acabar aquest violí a temps abans de morir.
—I ara, pare!—l’Aina intervé.
—A part que això voldria dir que no tindrà el violí fins els trenta!—contesta la mare, que ha tornat a entrar al menjador, amb una safata de pomes.
—I quin problema hi ha?
—El violí ha de despertar—contesta, un xic esquerp—. Si ara començo a assecar la fusta, d’aquí a vint anys puc començar a construir-lo. Posa-hi sis mesos, potser una mica més, per acabar-lo. Ja en tindrà vint o vint-i-un. Aleshores el començarà a tocar. La fusta anirà vibrant i col·locant-se. Compta que, d’aquí a trenta anys aquesta fusta serà un bon instrument. Ja farà temps que toca, i el sabrà despertar. Si començo ara, estarà a punt just en el moment.
Aquella nit, ja a casa, la parella parla.
Ell, que veu que la seva dona treballa en caps de setmana, en festius, que practica cada dia, que tampoc té tants diners com les hores que hi posa, no entén com es planteja que la criatura que ha de venir segueixi la tradició.
L’Aina sap que no ho entendrà, per més que li expliqui, perquè aquestes coses estan lluny de la seva galàxia. Malgrat l’esforç, malgrat la precarietat econòmica, malgrat les servituds de l’instrument, és molt més feliç en l’anonimat de la vida de tutti que el que seria fent qualsevol altra feina amb més reconeixement social.
Ell no ho entendrà, perquè la raó per la que l’Aina és violinista no és racional. Hi ha coses que no s’entenen, que se senten, i prou, i els que no han trobat la seva vocació no entenen la tendresa amb la que, qui l’ha trobat, la viu.
Així que decideix parlar-li en l’idioma que ell entén.
—És una inversió de futur. Valdrà molts diners. Si no el toca, sempre el pot vendre.
***
Li ha ensenyat a l’Antònia les primeres lliçons, en un violí 1/4, el mateix amb el qual ella havia començat. La nena toca el Plou i fa sol, la Xocolata blanca i el Santa nit. L’ha convençut que aquell violinet té màgia, i que és per això que quan acaba de tocar es troba un caramel a l’estoig.
Quan l’ha matriculat al conservatori, ja va més avançada que tots els altres. Ella no sap que hi ha cases en què no hi ha música. Bé, sí. A casa el pare no n’hi ha gaire. Però només hi va un cop cada quinze dies.
***
Un dia l’avi Nicolau l’agafa de la maneta.
—Vine, Antònia, que t’he de mostrar una cosa.
I pugen l’escala de les golfes, la que ella té prohibida. En ser a dalt, encén un interruptor, i una bombeta que penja d’un fil polsós s’il·lumina. L’Antònia s’amaga darrera l’avi.
—No tinguis por—i l’agafa de l’espatlla mentre l’apropa a l’espai sota teulada que sempre té la finestra oberta—. Saps què és, això?
La nena s’ho mira. Les lleixes fetes a mida, estretes. I tot de peces separades sense apilar, endreçades amb una etiqueta amb un nom i un nombre.
—Fustes?
L’avi somriu, n’agafa un parell i les hi dona.
—Mira, aquestes duen el teu nom.
La nena està un xic desconcertada, mentre el Nicolau s’ajup, li mostra com les dues peces encaixen, la mira als ulls, i després assenyala la xifra que hi ha escrita a la lleixa.
—Fixa’t quin dia posa.
L’Antònia obre uns ulls com taronges.
—És el meu aniversari!
—Sí. Vaig estar guardant-les fins que vas néixer, i just aquell dia les vaig posar aquí.
L’Antònia mira, encara estupefacta, les dues peces que té, una a cada mà. L’avi la deixa que les examini. Quan ella aixeca la vista, finalment, li diu.
—Això és el teu violí.
L’Antònia mira l’avi com si li hagués dit que les vaques volen, i s’encongeix d’espatlles.
Ella ja té un violí, de fet n’ha tingut varis, que han anat creixent amb el seu cos. També ha vist moltes vegades l’avi treballant al taller. Serrant les efes. Gubiant la fusta. Llimant la tapa. Col·locant l’ànima. Al taller de l’avi hi ha trossets d’instruments, tapes falcades encolant-se, volutes emergint del bloc de fusta, màstils esperant el seu diapasó.
Tot el que ha vist al taller de l’avi té un aire que el fa reconeixible. Ara, però, està sostenint trossos de fusta una mica aspres, en forma trapeziodal, que podrien passar per una falca d’una porta. És la primera vegada que se n’adona d’aquesta habilitat que tenen algunes persones, entre elles l’avi. L’avi no veu la fusta que és. Veu el violí que serà.
***
Segur que si se n’hagués anat a fer un Erasmus a una facultat d’econòmiques, el pare ho hauria pagat de gust. Però això de que la nena vagi a estudiar violí a l’altre cap de món, no ho ha paït gaire bé. Sí que és cert que l’ha felicitat per la beca que ha aconseguit, però l’Antònia sap, com sabia la seva mare abans, que el pare, això, no ho acaba d’entendre. Quina llàstima. El Nicolau, en canvi, va plorar d’emoció quan ho va saber. L’Antònia no s’hi ha acostumat, encara: amb l’edat, el seu avi es va tornant més ploraner.
Abans de marxar passa pel taller. Encara el troba reparant la tapa harmònica d’una viola. Ja hauria d’estar jubilat de fa anys, però els bons luthiers tenen aquesta maledicció: el seu nom és repetit com un mantra entre els professionals apurats, això t’ho arreglarà el Nicolau, diu un professor a l’alumne avançat, o un violinista a un altre en els camerinos de l’auditori.
Ell cada vegada agafa menys encàrrecs, que n’hi ha de joves que comencen i també ho fan bé, diu, i això fa que el seu prestigi es consolidi. Els bons professionals saben que el Nicolau té una habilitat, barreja de qualitat personal i d’anys de feina. Els joves luthiers, potser més posats al dia, potser amb eines més modernes, no la tenen encara plenament desenvolupada, i és que això no s’estudia, això s’adquireix amb anys de pràctica. El Nicolau té aquell ull clínic amb què, d’alguna manera, sent quin és el camí per arribar a l’excel·lència, a trobar el punt en què la fusta vibri homogènia, a saber com trobar l’equilibri entre robustesa i flexibilitat, que ajudi a que els harmònics siguin rics i el so equilibrat.
Encara ara, algú ve a encarregar-li una peça nova. El Nicolau cada vegada es resisteix més. I si no l’acabo, contesta. Tot i així, ha continuat guardant fustes. Sap que no les veurà convertides en instrument. Però també sap que seran una herència per algun altre luthier d’aquests que ara comencen, també ell va començar amb les fustes que li va llegar el seu mestre. Tots comencen amb el remanent dels que els han precedit.
***
Quan la mare l’ha trucat li ha dit que no és imminent, però que no s’entretingués, que tornés aviat. l’Antònia ha fet la maleta amb quatre grapades i ha corregut a l’aeroport, repetint durant tot el viatge, “aguanta, avi, aguanta, avi…”. L’avi no ha aguantat, però feia tan poc que l’Antònia encara ha estat a temps de veure’l abans que se l’emportessin: estava al llit, tapat amb un llençol, com si dormís.
L’Antònia se’l mira llargament. El maxilar caigut, el nas més esmolat del que recordava, les mans totes tacades descansant sobre el llit. Amb les presses, l’Antònia s’ha deixat les calcetes a Amsterdam, però no s’ha deixat pas el violí. El duu sempre. L’avi li va donar fa dos estius, uns mesos abans de què ella marxés. Hi ha dies que comencen anònims i acaben eterns. Aquest n’era un. Havia anat a veure’l, com feia sovint, sense saber la sorpresa que li tenia preparada. El color de la fusta. L’olor suau de vernís. L’avi la mirava, amb un somriure satisfet, semblant a aquell que se li va posar a la cara quan va saber que l’Antònia vindria al món.
—Comença a poc a poc—li deia mentre ella ajustava la barbada, amb un punt de nervis.
Va agafar l’arc que l’avi li havia estat tensant mentre ella col·locava la peça al violí. L’Antònia va tancar els ulls quan l’arc va entrar en contacte amb la corda. Va inhalar suau i va acompanyar l’exhalació amb el gest que ho va posar tot en moviment. L’instrument va respondre, al principi poruc. El so s’espandí per l’espai, embolcallant l’avi i la neta, que tremolaven d’emoció.
—És…—quan va deixar de tocar i va tornar a mirar-se’l no li sortien les paraules—Perfecte!
—No—contestà el luthier—, encara no ho és, però ho serà.
Després d’aquell dia el Nicolau havia fet alguns retocs, va rectificar el pont, també va moure l’ànima.
—Sempre he pensat que el nom d’ànima li escau totalment—deia l’Antònia, mentre ell es concentrava a moure la peça de fusta de l’interior de l’instrument.
—Perquè sense ella un violí és només un tros de fusta—continuava parlant ella. L’avi no contestava.
—Ja està—digué el Nicolau, mentre retirava les peces que l’havien ajudat a encaixar-la.
L’Antònia va tornar a agafar el violí.
—Sembla mentida que moure un mil·límetre una peça tan petita faci canviar tant el so.
L’avi se la mira amb tendresa.
—La importància cabdal de les coses petites, estimada.
Al tanatori, l’Antònia rep els músics que van conèixer l’avi, i recorda tots aquells moments. Tocarà en el funeral. La llenya que el Nicolau va talar quan va saber que ella existiria vibrarà, i el so, fill de totes les maduracions, de tots els adéus, de totes les renúncies, embolcallarà l’adéu de l’avi.
El Nicolau va abraçar aquell avet i li va dir no tinguis por. Ara, la música abraça les seves despulles, i potser aquell avet li canta el mateix: no tinguis por, la teva vida no acaba aquí, continuarà més enllà, en tot el que has fet possible. Confia i deixa’t anar, fa la melodia mentre agombola l’adéu que li fa la seva neta.
Maria Escalas és escriptora i música. Autora de Abans que el teu record torni cendra (2016), Sara i els silencis (2018) i Estimada Mirta (2021).
