Aquests darrers mesos el lema ‘Ni oblit, ni perdó’ ha encapçalat diverses manifestacions referents al “procés”, encara que aquesta frase no és pas exclusiva del context català. En molts altres conflictes també s’ha produït el debat sobre la interdependència d’aquests dos conceptes: oblit i perdó. Estem davant d’una frase curta, però que es pot analitzar per parts i de forma conjunta.
Com a unitat ens genera la següent pregunta: perdonar comporta oblidar? Hi ha persones que consideren inseparables els dos termes. El clergue abolicionista Henry Ward Beecher va afirmar: “Dir ‘puc perdonar, però no oblidar’ només és una altra forma de dir ‘no puc, perdona’”; ja que segons ell, el perdó només és real quan s’oblida del tot. Però la separació dels dos conceptes – perdonar sense oblidar-, com han manifestat en diverses ocasions les persones afectades de forma més directe per les conseqüències d’un conflicte, també semblaria possible.
La següent polèmica que amaga la frase rau en el concepte perdó: negat per uns, absolutament necessari per altres. El perdó és una opció personal, però una societat que no perdona no avança, queda reclosa en els seu rancor. I quan l’ira s’enquista es converteix en ressentiment, hostilitat perjudicial per a la convivència. En aquest sentit el perdó ens allibera, ens guareix i ens fa créixer com a persones. Alguns consideren el perdó una debilitat, però com apuntava Gandhi: “el perdó és un atribut només dels forts”.
Finalment, en aquest número no volem desatendre la primer part de la sentència, encara que sobre la necessitat de no oblidar és on es produeix el màxim consens. Una societat que oblida la seva història és més manipulable i perd identitat. La teoria és clara però, en un món on s’imposa la rapidesa i la volatilitat, oblidem massa ràpid les ofenses? I fins a quin punt això és positiu?
Ni oblit ni perdó?
