Els voluntaris de la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants visiten regularment els nouvinguts reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca. En un informe denuncien la situació.
Els Centres d’Internament d’Estrangers han nascut per retenir a persones immigrades sense permís de residència. Un cop arribats a casa nostra, se’ls tanca allà fins a ser expulsats als seus països d’origen o fins a tenir els papers en regla i poder quedar-se a Espanya.
Fa relativament poc ha sortit l’informe Atrapado tras las rejas, publicat per Pueblos Unidos, que repassa la situació dels CIE a Espanya. Actualment n’hi ha vuit: Madrid, Barcelona, Múrcia, València, Algecires, Fuerteventura, Gran Canaria i Tenerife. En aquest document apareix per primer cop un apartat sobre el CIE de Barcelona, elaborat pel grup de voluntaris que ha estat visitant persones recloses allà i que pertany a la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants.
Dins del CIE de Barcelona hi ha quatre cabines telefòniques per a comunicar-se amb l’exterior. L’any passat vaig tenir l’oportunitat d’entrar en aquest edifici en una roda de premsa que es va convocar per parlar del nou reglament dels CIE. El reglament està aturat, però les cabines continuen allà sota les mateixes condicions. Són de pagament i les targes telefòniques les proporcionen les visites. Per tant, si no tens amics o familiars a Barcelona, no tens visites, ni targes telefòniques i per tant possibilitat de trucar. Així és difícil que puguis parlar amb el teu advocat d’ofici. I si no parles amb el teu advocat, potser no saps perquè et trobes allà. Un despropòsit.
Per totes aquestes raons, tenir algú fora amb llibertat de moviment, resulta vital per alguns interns. És això el que fa el grup de voluntaris CIE-Zona Franca: acompanyar a persones recloses, sobretot els que no tenen a ningú a Barcelona. Fins ara, durant l’any 2012, han acompanyat a 55 persones, amb 220 visites en total. Els voluntaris es comuniquen amb les persones internes a través de les cabines habilitades en el locutori i, a partir d’aquest contacte, intenten facilitar la cobertura de les seves necessitats (roba, estris d’higiène, informació…) i la connexió amb l’exterior (advocat d’ofici, amics, familiars). Sovint es troben amb persones recloses que pateixen angoixa i un impacte psicològic molt fort: “Constatem el xoc emocional (desconcert, confusió, rebel·lió, desesperança, ruptura-pèrdua-dol…) que per a les persones internades i per als seus familiars suposa perdre, en poques hores, la seva forma de vida i trobar-se, de cop, a l’interior del CIE a l’espera que algú decideixi el futur de les seves vides, al marge de les conseqüències que per a ells se’n derivin. Als interns sense antecedents penals, l’ambigüitat d’estar detinguts sense haver comès cap delicte els provoca un fort qüestionament identitari; frases com ‘jo no he comès un delicte’, ‘jo no sóc un criminal’, ‘jo no he fet mal a ningú’, van ser molt freqüents a les converses amb els interns”, es pot llegir a l’informe.
Val la pena conèixer una mica aquesta realitat que hi ha a Barcelona; així ens animem a defensar els drets i la dignitat de totes les persones que es troben recloses. Per això us animem a que llegiu l’informe sencer (http://blog.cristianismeijusticia.net/wp-content/uploads//Informe-2012-CIE-BCN.pdf) o que participeu d’aquesta iniciativa.
