Recordo la presentació de Neymar al Camp Nou i el seu curt parlament adreçant-se al públic que s’havia congregat per rebre’l. Va dir el que se sol dir en aquestes ocasions: “Estic molt emocionat i agraït per jugar en aquest equip. Vinc a sumar i a ajudar. Messi seguirà sent per molts anys més el millor del món”, va sentenciar davant un estadi entregat. Encara no havia demostrat res i tothom ja l’aplaudia. Però va afegir: “Estic fent realitat un somni. Que Déu us beneeixi. Visca el Barça!”, i no va afegir “i Visca Catalunya” com és tradicional perquè feia poques hores que havia arribat al país i segurament ningú encara li havia explicat els eslògans de rigor.
A mi, això que un xicot espavilat, en un moment de glòria, demani a Déu que em beneeixi em va sobtar i alegrar. Gràcies. Em vaig sentir tan beneït com quan ho fa el rector o el bisbe. Fora de les normals benediccions en actes religiosos, poques persones m’han desitjat la benedicció divina. Recordo especialment la benedicció de dues dones tojolabales d’una comunitat de la selva Lacandona de Chiapas, però aleshores ho vaig trobar normal ja que estàvem en un ambient de religiositat rural, senzilla i viscuda. Però el cas de Neymar va ser diferent. Ni l’ambient ni el personatge feien preveure l’exteriorització d’aquest desig.
Han passat un parell d’anys d’aquella presentació i ara fa una setmana veig aquest mateix xicot celebrant el triplet amb un mocador blanc al cap amb la divisa ben ressaltada de 100% Jesús. Aquestes mostres de religiositat en un ambient més aviat hostil a mi no em molesten, em reconforten. I les hem vist moltes vegades en els camps d’esports on molts jugadors cristians o musulmans fan signes significatius religiosos. En canvi, tinc amics que ho viuen amb cert malestar: ho troben fora de lloc, com les processons de Setmana Santa.
Neymar: “Que Déu us beneeixi!”
