E l 1492, Colom arribava a Amèrica obrint de bat a bat les portes a l’impuls globalitzador; segles més tard, els Estats Units van arribar a la Lluna i van permetre a la humanitat somiar que una altra vida és possible més enllà del planeta Terra. Doncs bé, des de fa uns vint anys, una nova carrera es lliura entre els països més poderosos del món. Una carrera que té un únic objectiu: desxifrar el cervell.
Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir que en un laboratori japonès s’estava treballant en la reproducció d’imatges generades en el nostre cervell no podia sortir de la meva sorpresa. Vaig escriure un relat, recordo, imaginant què seria d’aquell pare modèlic quan la seva dona li demanés un matí que volia veure els seus somnis. Era una petició romàntica, que no ho dubti ningú, a l’espera de trobar-se envoltada de vels i de les robes més fastuoses. Però res més allunyat de la veritat. En reconèixer la dona a qui el seu home estava regalant un diamant amb les seves pròpies mans, ja no va poder mirar-lo a la cara una altra vegada. Els somnis li havien fallat i, ara, la realitat ja no tornaria a ser la mateixa.
Totes les disciplines que abans eren tractades des d’àmbits del saber totalment dispars convergeixen en un mateix lloc
No estem lluny d’aquesta escena de ciència-ficció. L’avenç científic que ens ho pot indicar va ser publicat el desembre del 2008 per la revista Neuron sota el títol “Visual Image Reconstruction from Human Brain Activity using a Combination of Multiscale Local Image Decoders”. A les conclusions de l’article, es pot veure una imatge directament captada d’un cervell humà en què es pot llegir la paraula: neuron. No podia ser d’una altra manera.
Per molt impressionant que sembli el fet que, ben aviat, podrem anar a les pantalles de cinema a veure pel·lícules fetes únicament a base d’imatges produïdes pel nostre cervell, hem d’advertir que tal experiment forma part d’un tot molt més gran, una superdisciplina científica que uneix metges, biòlegs, psicòlegs, filòsofs, teòrics del canvi, en allò que s’ha acabat anomenant neurociència, una nova branca de la biotecnologia que no fa tant que s’expandeix, però que aviat s’acabarà estudiant a les escoles de tot el món.
I en què consisteix aquest nou gir neurocèntric en el qual estem entrant? La idea és senzilla: totes les disciplines que abans eren tractades des d’àmbits del saber totalment dispars convergeixen ara en un mateix lloc que ens parla d’intel·ligències adaptatives, de connexions neuronals, de xarxes d’aprenentatge, de llenguatge simbòlic…
Les conclusions són prometedores. Allò de l’individualisme postmodern, tan corejat per alguns neoliberals recalcitrants, senzillament s’ha demostrat incorrecte. Segons ens diuen, el nostre cervell és essencialment recíproc, atent i mal·leable. Com diu Adela Cortina en el seu llibre Neuroètica i neuropolítica no existeix el tal Homo oeconomicus, sinó que més aviat som un Homo reciprocans, cosa que ens hauria de fer reflexionar sobre com enfoquem les nostres pràctiques polítiques, econòmiques i socials.
Com molt afinadament ja va advertir David Hume el 1739, els costums no són més que accions repetides que finalment se’ns acaben instal·lant al cervell en forma d’hàbits. D’això en podem deduir que no som exactament animals compulsius com ens volen fer creure els que no entenen les bases plàstiques del nostre enteniment, sinó que ens hi han acostumat.
Així que, si sabem una mica millor com funcionen les nostres neurones, caldria acceptar el que ens estan dient, asseure’ns l’un al costat de l’altre, començar a veure com els magnats del control fugen cames ajudeu-me i recuperar el que ens han intentat robar.
