El matí del dia de Nadal de 1808 Napoleó Bonaparte (1769- 1821) arriba a la localitat de Tordesillas (Valladolid). El gran conqueridor d’Europa no està de bon humor. Ha entrat a la península amb una tropa de 90.000 homes, però ha caigut estrepitosament a la Batalla de Bailén. I degut al cru hivern, aquells darrers dies de desembre, s’ha vist obligat a quedar-se a la zona de Castella sense la possibilitat de poder avançar vers la frontera. L’emperador, títol que s’ha autoatorgat el 1804 a la catedral de Notre Dame, decideix quedar-se a dormir a l’hostatgeria que hi ha al costat del Convent de Santa Clara. En aquest edifici, però, no està sol. El capellà de Tordesillas i dos espanyols més, condemnats a mort per espiar els francesos, esperen al locutori l’hora de la seva mort. La mare abadessa i les monges de la comunitat, esporuguides per les represàlies que poden sofrir per part de les tropes, només resen.
Napoleó passa la jornada a una cel·la descansant del viatge – ja que ha hagut de travessar la Serra de Guadarrama enmig d’una tempesta de neu-, però a la tarda, com que és Nadal i ell també enyora passar les festes a casa i amb els seus familiars, decideix vestir-se de gala. Es posa l’uniforme i es penja totes les medalles. Ara bé, no pensa pas celebrar la festa tot sol. Aleshores mana que l’abadessa Maria Manuela Rascón, una dona de 75 anys, plena de gràcia, dolça i simpàtica, abandoni el seu estat de clausura i vagi a la seva habitació. Ella en un primer moment si nega, però després decideix complir l’ordre. Avança poruga i davant la reixa tremola, ja que des que va ingressar a la comunitat quan tenia 10 anys no ha tornat a creuar-la.
De fet, és gràcies a ella, que la prevista visita de cortesia és converteix en una agradable i llarga conversa. En principi, un emperador francès i una senzilla religiosa castellana no tenen res a veure, però l’esperit d’acollida i l’empatia d’ella els apropa. La mare abadessa s’interessa per les condecoracions de l’emperador i aquest, al costat del foc, explica una a una la història que hi ha darrera d’elles. Per la seva banda, Napoleó li pregunta pel convent, el fundador i la seves regles de convivència. D’aquesta manera, acaronats per l’escalfor i amb una tassa de cafè a les mans -Rascón és la primera vegada que el tasta-, passen les hores.
Al final de la vetllada, Napoleó, agraït per l’amabilitat i la companyia de l’anciana, l’obsequia amb una bossa de mil monedes d’or -una gran fortuna en aquella època; la seva protecció – a partir d’ara cap tropa podrà assaltar una propietat del convent- i atorga a Rascón el títol d’abadessa-emperadriu. A la religiosa, però, només l’interessa una cosa: el perdó. Així, doncs, a més a més, li demana la llibertat dels condemnats, gràcia que el francès també li concedeix. Finalment s’acomiaden i la religiosa torna a la seva part del convent.
No se sap amb seguretat quants dies l’emperador d’Europa va passar al convent de Tordesillas, però els documents dipositats a l’arxiu del Real Patronat de Santa Clara – caixa 5, expedient 10- i les memòries que va escriure Claude François de Méneval, secretari personal de Napoleó, expliquen en detall la singular trobada. Fins i tot, encara que no se sap amb seguretat quan va reiniciar la ruta –alguns diuen el 28 de desembre-, sí ha quedat constància de la despesa de les tropes franceses – 50 vedells de primera qualitat valorats en 3.500 reals, un cap de bestiar valorat en 800 reals i 17.396 reals en metàl·lic. Actualment, tenint en compte l’actuació dels francesos en terra espanyola, cap inscripció o placa recorda en el lloc dels fets.
