L’escriptora Najat El Hachmi va néixer a Nador (Marroc) quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. Hi va estudiar fins que es va matricular a filologia àrab a la Universitat de Barcelona. Tot i que la seva il·lusió sempre ha estat ser escriptora, ha fet d’empleada de la neteja, cuinera, monitora d’esports i de mediadora a la Delegació d’Ensenyament de Vic. El seu primer llibre, ‘Jo també sóc catalana’ (Columna, 2004), autobiogràfic, abordava la qüestió de la identitat i del procés d’arrelament a Catalunya. La novel·la que l’ha fet famosa és, però, ‘L’últim patriarca’, guanyadora del Ramon Llull de Novel·la. Hi exposa la història d’un immigrant marroquí que s’instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla.
Vostè va néixer a la ciutat marroquina de Nador però als vuit anys va arribar a Catalunya. Com marca l’origen geogràfic d’una persona en la seva identitat?
D’entrada, a diferència d’una persona que mai s’ha mogut del lloc on ha nascut, et veus obligada a pensar més sobre la teva pròpia identitat. Ara bé, com qualsevol altra circumstància vital, el lloc geogràfic de naixement et determina més o menys la pròpia identitat en funció del que tu vulguis que et determini. Tota persona té les eines necessàries per digerir el seu origen, per processar tots els elements que aquest comporta i de mica en mica incorporar tots aquests elements a la seva pròpia manera de ser. Dit d’una altra manera, l’origen pot ser molt determinant o pot no ser-ho gens…
Per tant, tot depèn de l’individu? És una decisió personal?
No, depèn de moltes coses. De la persona, si a aquesta l’inquieta més o menys plantejar-se coses en relació amb la identitat i amb tot el que ha estat el seu origen. Però també depèn de l’entorn, de com un és vist pels altres i de quines eines es tenen per reformular la situació. Néixer en un lloc, de per si, no vol dir res, però aquest fet adquireix significació segons les persones que tenim al voltant. Són elles les que ens van repetint constantment què significa o què no significa haver nascut allà i no en un altre lloc.
En el seu cas la família ha estat clau.
Jo sóc de família amaziga, per tant, tots a casa des de petits sabíem que érem amazics. Ara bé tampoc ens explicaven ben bé que era això, però una cosa teníem clara, no érem àrabs. Hi havia el fet diferencial de la llengua, però ser amazic anava més enllà. Curiosament nosaltres construïm la nostra identitat en negatiu, en negació respecte a l’altre.
La immigració sempre implica un xoc identitari?
Sí, la immigració sempre genera un conflicte identitari, malgrat moltes vegades tendim a pensar que es tracta d’un conflicte sense solució o directament neguem el conflicte. Personalment crec que en aquest sentit hauríem de fer un pas més i reconèixer que la immigració genera un conflicte però al mateix temps transmetre les eines necessàries per resoldre’l. A més, es tracta d’un conflicte que es viu de forma individual, però també de forma col·lectiva, i amb diversos components que es combinen entre ells. Per tant, és clar que no estem davant d’un problema de solució fàcil.
La identitat pròpia es construeix a partir de la suma de diverses identitats, en el seu cas de l’amazic i la catalana, o inevitablement l’adquisició d’una nova identitat significa l’oblit gradual d’un altre llegat previ?
Les pèrdues són inevitables i s’han d’assumir. Que n’hi hagi més o menys depèn del procés que faci cada persona.
Ha parlat d’un procés, de conflicte identitari, “individual” però també “col•lectiu”. Creu que la persona se sent sola en aquest procés?
Sí. Personalment sempre he tingut la sensació que ha estat un camí que he hagut de recórrer jo sola. Sola he reflexionat, he buscat referents i m’he plantejat el conflicte, perquè molt abans de trobar una solució he hagut de pensar realment quina pregunta m’estic fent. Per sort, però, també és cert que he ensopegat amb gent que potser no m’ha sabut donar respostes, però m’ha guiat una mica respecte quin camí podia ser l’adequat per trobar les meves pròpies respostes.
Tenint en compte que moltes persones migren al nostre país, però també molts catalans ara van a viure a altres països, podem definir el conflicte identitari com un fenomen global. Per què creu, com vostè denuncia, que s’intenta negar?
Suposo que moltes vegades s’intenta tapar o no donar gaire importància a aquest conflicte perquè fins i tot la pròpia persona intenta aferrar-se a una única porció de la seva identitat i quan finalitza la reflexió, ja no hi ha conflicte. Ser d’origen marroquí i viure a Catalunya suposa sempre tota una sèrie de conflictes. Ara bé, la persona que en aquesta circumstància afirma ser encara cent per cent marroquí els nega. Igual que la persona que decideix esborrar completament el seu origen i sentir-se només catalana. En qualsevol dels dos casos no estem davant d’una resolució del conflicte, sinó obviar la qüestió. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
