Vull sentir la teva veu

Fins cap allà el tombant de segle, més o menys, ens trucàvem. Per telèfon fix o, a partir d’aquell moment, per mòbil. Però a partir de l’aparició del telefonino –recordo que el 1999 va ser l’any de la seva normalització- les trucades van començar a ser reservades per converses llargues i per comunicar-se de forma breu vam passar als SMS, els missatges curts de mòbil, que per primera vegada no obligaven l’altre a atendre’ns per poder rebre el missatge: quan poguessin, ja ens respondrien. No volíem molestar, no volíem incordiar l’altre exigint-li que aturés el que estava fent per parlar amb nosaltres.

Una lògica semblant tenia xatejar pel Messenger de la nostra adolescència i joventut, tot i que era una comunicació molt més intensa. La diferència amb la trucada d’abans era que, si estàvem fent el sopar, podíem anunciar a l’interlocutor, sense cap por de quedar com que abandonàvem la conversa: “Ara torno, que vaig a acabar el sopar”. Una cosa que, en una trucada només hauríem fet si se’ns estava cremant l’olla al foc. L’evolució del Messenger va ser el Whatsapp (o Telegram o Signal…), ara ja sí, a la nostra mà, amb el mòbil, no a l’ordinador de taula o portàtil, però el concepte era el mateix: l’emoció de poder mantenir una conversa no amb una sinó amb diverses persones de forma asincrònica. I quan van aparèixer els grups d’aquests sistemes de missatgeria, mantenir debats grupals amb amics o companys de feina i esdevenir un punt de trobada amb la família més llunyana, amb la qual a vegades els lligams no eren prou forts com per trucar-nos per felicitar-nos però sí en canvi per enviar-nos un missatge.

En un determinat moment, potser fa un parell d’anys, va aparèixer una nova mutació en aquesta cadena que intento descriure: va aparèixer la possibilitat no d’escriure un missatge sinó d’enregistrat un missatge en àudio -o en vídeo-, que se seguiria consumint quan el receptor ho desitgés, no al moment. Són les “notes d’àudio”, popularment dits “àudios”.  Necessitàvem recuperar la veu com a estri de comunicació personal, molt més ric en matisos en la majoria de persones que no pas la seva capacitat d’escriptura, per motius obvis (molt poca gent ens dediquem professionalment a “posar lletres”, com diu el meu fill). “Et deixo una nota, ja m’escoltaràs”, ens anunciàvem, emplaçant “l’altre” a escoltar-nos quan li anés bé i oferint-li el compromís d’haver-nos esforçat a explicar-nos bé, no simplement d’haver deixat anar un missatge simple, funcional.

Ara, amb la crisi del coronavirus, s’ha produït un nou canvi: ja no en tenim prou, d’enviar-nos missatges d’àudio, vídeos, gifs animats, links… ara volem tornar a sentir les nostres veus… i de fer-ho al mateix moment, com sempre, sincrònicament. Així, junt amb un consum exponencial del consum de dades per veure pel·lícules, sèries i el que convingui –els que en tenen, alerta, que no és tothom ni molt menys- resulta que les operadores telefòniques han registrat un augment insospitat de les “dades de veu”, en la seva terminologia, de les trucades de tota la vida. De les trucades on ens atenem, durant un moment, els uns als altres, amb una mica més d’atenció, una mica més de calma. Potser en forma de videoconferència, però la veu ha tornat a emergir.

Roda el món i torna al Born: vull sentir la teva veu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.