Naveguem en una barca de pocs metres de llargada i propulsada a motor, això sí, pintada de vius colors. Som trenta-cinc persones assegudes perfilant el contorn de l’embarcació -després de sota les mantes apareixen dos nadons de pocs mesos-. Enmig, diversos sacs de cereals, les nostres motxilles, bombones de butà, caixes d’ampolles de begudes -afortunadament buides- i un porc negre, que malgrat estar lligat per les potes quan algú el toca crida i es mou de forma descontrolada. Encara que el cel ja està tapat la barca surt de port. Només és mitja hora de trajecte, però de seguida cauen les primeres gotes i en pocs segons una cortina d’aigua ens cobreix.
La meva preocupació augmenta quan el senyor del costat, senegalès i natural de la zona, també es mostra intranquil. Tots mirem el terra de la barca. Aixecar el cap resulta impossible pel vent i la pluja, però en el fons controlem que no s’acumuli aigua. En aquest moment em resulta inevitable pensar en l’agonia dels milions d’africans que cada any en una barca igual que aquesta intenten arriben a Europa.
Cada nit, quan la fosca s’imposa a la costa senegalesa, les barques de pesca que durant el dia han carregat peix tornen a fer-se a la mar, però aquesta vegada plenes d’homes esperançats per arribar al primer món. Si hi ha bona mar, en vuit dies una embarcació pot fer el trajecte Dakar-Illes Canàries. El passatge costa 770 euros, diners que representen anys i anys d’estalvi per una família. S’ho juguen tot a una carta. Potser arribaran a terra, se’n sortiran i gaudiran de més benestar. Potser seran interceptats pels guarda costes o seran deportats després de tocar terra, en tots dos casos les autoritats del Senegal els tornaran a rebre amb una sentència d’alguns mesos de presó. Però, potser, la barca no podrà suportar el pes i, quan passi cert temps sense rebre notícies, una altra mare o esposa plorarà arran de les onades.
És un ruleta russa a la qual tot jove senegalès està disposat a jugar perquè aquells que se n’han sortit es neguen a explicar els passatges més tràgics de la seva vida com a immigrants; perquè el nord, en comptes d’invertir en desenvolupament, s’encaparra a demostrar diàriament el seu poder i luxúria al sud; i perquè en el Tercer Món ningú, a part d’algunes ONG que fan una tasca admirable, animen els ciutadans perquè lluitin pel seu país i la seva família abans de deixar-se la vida en l’intent d’abandonarla. El missatge d’aquestes entitats no pot ser més clar: “Un home mort no serveix de res”.
