Parlem del futur d’Europa i dels seus problemes amb aquest investigador de la Càtedra Ethos de la URL, professor de Filosofia de la UOC i editor, conjuntament amb Daniel Innerarity, del llibre col·lectiu ¿Dónde vas, Europa? (Ed. Herder).
El Brexit, el terrorisme islàmic, els refugiats, l’encaix d’Europa en els nous equilibris del món, l’estructuració d’una Europa que avança a dues velocitats o l’augment de l’extrema dreta. Just en el moment que se celebren seixanta anys dels Tractats de Roma, acords que van donar lloc a la fundació de la Unió Europea, la llista de problemes que ha d’afrontar el continent és llarguíssima i el seu nivell de credibilitat està sota mínims, la qual cosa genera especulacions sobre el seu futur.
Els valors de la Unió Europa, segons el seu Tractat Constitucional, són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de dret i el respecte als Drets Humans. Creu que aquests valors, tenint en compte, per exemple, el tracta que Europa ha atorgat als refugiats, són avui encara vigents?
Per mi parlar de valors a Europa significa, com a mínim, una dualitat o, inclús, una trialitat. Des del meu punt de vista, els valors que van donar peu als Tractats de Roma de 1957 són reactius davant una catàstrofe com va ser la Segona Guerra Mundial, els camps de concentració i la creació del bloc soviètic. Els valors escollits aleshores eren per fer front a una situació concreta i pensats perquè això no tornés a passar. Per mi aquesta no va ser una bona manera de començar perquè situava l’element negatiu per sobre del positiu. A més, aquests tractats són econòmics i busquen una confluència entre els diferents estats, la qual cosa poc té a veure amb els valors que pensem que Europa té. Per tant, aquí ja tenim una dualitat, per una banda, uns valors axiològics i, per l’altra, la realitat d’uns tractats.
I la trialitat…
A més, hi ha un tercer punt que cal tenir en compte. Quan parlem dels valors d’Europa sempre pensem en positiu: respecte, dignitat, raó, llibertat, igualtat… Però no podem oblidar que el feixisme, els populismes de tot tipus i els camps de concentració també són productes europeus. Quan parlem d’Europa tendim a esborrar allò que no ens agrada.
Europa també ha fet bandera arreu del món de la seva societat del benestar, un altre element, que durant la crisi econòmica s’ha posat en dubte. Encara l’hem de considerar un valor?
Totalment. Respecte els refugiats, tenim una realitat crítica que ens posa davant una tessitura. Podem optar per un excés d’autocrítica, que és el que generalment fem i em sembla bé, però crec que tampoc podem menystenir moltes altres coses. Respecte la crisi dels refugiats, sembla que la culpa sigui exclusivament d’Europa, que qualsevol desgràcia en relació amb les seves vides depengui d’Europa, etc. Però no ens preguntem dues qüestions importants: Per què volen venir aquí? I, per què els països del Golf, que comparteixen religió i manera de ser, no han fet res per acollir aquests refugiats? Europa, inconscient o inconscientment, és dóna a ella mateixa una mena d’imperatiu civilitzador i encarnació de la màxima essència possible de desenvolupament humà. I això fa que sigui molt crítica amb ella mateixa i molt ferotge amb els seus propis postulats. L’Estat del Benestar no solament és un dels grans triomfs d’Europa, sinó inclús de la socialdemocràcia –en el sentit ampli de la paraula–, malgrat avui és una de les coses que està més en crisi.
Segurament l’impacte més important que ha tingut el projecte europeu els darrers anys ha estat El Brexit. Què és el Brexit per a la Unió Europa? Un simple entrebanc, l’estocada final…
Europa té futur perquè Europa té present i perquè Europa té història. És evident que la Unió Europea està en crisi, però ho està perquè la critiquem a partir d’una idea generalment acceptada d’ella mateixa (germanor, solidaritat, aposta dels valors socials per sobre dels econòmics…). Com que aquesta Unió imaginada no és dóna, aleshores la realitat no és digna de ser anomenada europea. En aquest context, el Brexit és el toc d’estocada d’aquesta Unió Europea, com a mínim tal com l’hem conegut fina ara –ara ja és parla d’una Europa a dues velocitats i un seguit de reformes fiscals–, però òbviament Gran Bretanya continua formant part d’Europa. El país on neix el parlamentarisme no pot estar fora d’Europa.
Tenint en compte tots els problemes: Europa té més sentit que mai o tot això demostra que Europa no té caps sentit?
Europa té més sentit que mai. Fukuyama, després de la caiguda del bloc soviètic, va dir que la història s’havia acabat i no podíem esperar cap més novetat en transcurs del temps històric. Però això no és cert, perquè la ideologia sempre preval darrera del sistema econòmic, perquè aquest ja és una ideologia. A més, Huntington va afirmar que estaven en un xoc de civilitzacions. En aquest cas no puc dir que estiguem exclusivament en un xoc de civilitzacions, perquè no crec que fenòmens com el terrorisme islàmic es resolguin només des d’un punt de vista de valors; però també sóc molt reticent a la idea d’una cosmopolis mundial on tots els equilibris funcionen. I, de fet, això explica l’auge dels populismes de dretes. Aquests diuen coses que no són mentida, però que tampoc són cent per cent veritat. I, en aquest joc d’ambigüitats, la demagògia creix. En aquest context Europa té sentit, però primer ha de pensar que és i crec que això no ho tenim massa clar.
I, doncs, què és o què hauria de ser Europa segons vostè?
Europa és una idea i un ideal. És la voluntat d’exigir-se a nosaltres mateixos, i per extensió a tot el món, el millor grau de convivència social, econòmica i ètica possible. Per tant, Europa no és un espai físic, tot i que neix en un lloc i remet a una història i a una tradició concreta. Europa és un ideal, inclús una utopia necessària, perquè segurament m’has es constituirà segons aquest ideal.
Ara fa uns mesos Loretta Napoleoni, experta en terrorisme, de visita a Barcelona, afirmava que “després de 2000 anys de lluita no es pot fer una invenció artificial d’Europa perquè la cultura europea no existeix i ens manquen unes arrels comunes”. Hi estaria d’acord?
En part sí. La història d’Europa és tràgica i això fa que allò comú sigui difícil de trobar. De fet, actualment, quan hi ha una crisi els interessos dels estats-nació s’imposen per sobre de l’interès comú. Aristòtil, un dels grans elements de la tradició europea, deia que els grecs estaven entre els europeus i els fenicis. Segons ell, dels europeus, en aquell moment la gent del nord, n’havien agafat l’ordre i, dels fenicis, la sensibilitat pel pensament i les arts. Els grecs encarnaven aquesta dualitat. Per tant, Europa des d’un punt de partida obvi i evident no existeix, cosa que ens hauríem de plantejar.
