“Me’n vaig perquè un paper tan privilegiat comporta una responsabilitat, la de saber quan ets la persona adequada per liderar, i també quan no l’ets. Sé el que requereix aquesta feina, i sé que ja no en tinc prou al dipòsit [de “benzina”] per fer-li justícia. És així de simple. Sé que hi haurà molt de debat després d’aquesta decisió sobre quina n’ha estat la suposada raó real. L’únic angle interessant que trobareu, després de sis anys de grans desafiaments, és que sóc humana. Els polítics som humans. Donem tot el que podem durant el temps que podem. Fins que arriba el moment de deixar-ho. I per a mi, és el moment. Es tracta de saber quan tens el que es necessita i què es necessita per liderar, però també de tenir el coratge de saber quan no ho tens. Perjudicaria Nova Zelanda si continués. Espero deixar els neozelandesos sabent que poden ser amables però forts, empàtics però decisius, optimistes però enfocats. I que pots ser el teu propi model de líder, un que sap quan és el moment de marxar.”
La cita de la declaració de Jacinda Ardern és llarga, però us convido a rellegir-la pausadament i a pair-la bé, perquè marca un estil únic en la manera d’entendre les responsabilitats de govern i l’exercici del lideratge, un estil que ens apropa a la idea del bon govern, proper, compromès i amarat de valors i que ella ha posat en relleu des que va començar. El 2018 va donar a llum mentre ocupava el càrrec de primera ministra i, poc temps després, va portar el nadó a l’edifici de l’Assemblea General de l’ONU, tot reivindicant les demandes que fan les mares treballadores. Durant els cinc anys de mandat, s’ha hagut d’enfrontar a una massacre terrorista, a una erupció volcànica mortal i a una pandèmia que va devastar vides, famílies i empreses. El desgast ha estat enorme.
I, tanmateix, pocs líders dimiteixen per decisió pròpia, pocs ho fan anticipadament i molts menys ho fan reconeixent que ja no disposen de la força i energia necessàries per seguir contribuint a la millora del país. Angela Merkel també va dimitir per decisió pròpia el 2021. Caldria pensar si el fet que totes dues siguin dones és una coincidència.
Tornem, però, a Jacinda Ardern i al “m’he quedat sense benzina”. Recorda aquella frase amb què Pep Guardiola va justificar la seva marxa del FC Barcelona: “Estic buit i necessito omplir-me de nou”. Ens sorprèn que Ardern no es vulgui aferrar al poder i ens xoca que sigui capaç de mostrar en públic la seva vulnerabilitat. El que la fa forta és que s’adona de la seva feblesa. El que la fa autèntica és que no amaga el seu desgast sense caure en el victimisme. El que la fa lliure és que té la capacitat de decidir renunciar. Potser per això la Harvard Political Review va definir el lideratge d’Ardern com a “autèntic, empàtic i audaç”.
Hi ha un moment en què cal aturar-se, renovar el propòsit vital que ens mou i regenerar la font interna de la qual brolla l’energia. Aquella energia transformadora que s’encomana positivament als altres, que els altres constantment demanen als líders i que els la demanen perquè prou que noten que la tenen i que compartir-la els ajuda a créixer i els fa millors. La temptació més gran dels líders, i sovint la més destructiva, és la de no voler abandonar mai el lloc assolit. És comprensible. En el millor dels casos, hom creu que pot aconseguir un objectiu o una fita encara més gran. En la pitjor de les situacions, hom s’aferra al càrrec per vanitat. El preu que se’n paga és la repetició, la buidor i finalment la paràlisi.
Ardern ha optat per plegar. Renovarà el seu propòsit, treballarà la vida interior i la intentarà fer compatible amb la vida familiar. Recuperarà l’equilibri i la fortalesa per tornar-la a vehicular a través del seu compromís públic. D’aquí emana la tensió inspiradora del lideratge, la que permet als líders (re)trobar el punt d’adequació amb la realitat. Jacinda Ardern ara mateix ha demanat això.
