Al magnífic film El Padrino, Michael Corleone, interpretat per Al Pacino i discutint sobre com eliminar (literalment) un rival econòmic, pronuncia la mítica frase “no és personal, Sonny, només són negocis!”, una forma cinematogràfica de reproduir el conegut eslògan “business is business” que sembla presidir les institucions econòmiques més rellevants d’arreu com ara els bancs, la borsa, l’FMI o les escoles de negocis abans de prendre o aconsellar decisions econòmiques buides completament d’empatia. Curiosament, la frase és la traducció literal d’una comèdia satírica francesa de principis de segle, Les affaires sont les affaires, que denunciava el capitalisme salvatge i gangsterista ja d’aleshores. Tot plegat, la idea que transmeten totes dues sentències és que les decisions econòmiques es regeixen per una racionalitat indiferent a l’ètica. I això, parlant en plata, vol dir que la racionalitat econòmica és obligadament immoral. Però no només això, la frase no té una intenció merament descriptiva dels fets, sinó també normativa: pretén justificar la immoralitat de l’economia com si no hi hagués una alternativa millor, com si fos moralment aconsellable no barrejar l’ètica amb els negocis perquè fer-ho seria dolent per al bé últim de l’èxit econòmic.
El que amaga aquesta visió del món, altrament ideològica, és que el fi suprem de l’economia és el creixement (econòmic), sense que calgui preguntar-se per què volem créixer, i encara menys per què és bo créixer (s’entén que il·limitadament, a falta d’un fi superior per al creixement). No sembla importar que aquesta visió d’una cosa tan important com l’economia sigui absurda, com és absurd menjar amb l’únic objectiu d’engreixar-se tant com es pugui. La ideologia té aquestes coses, que assumeix una perspectiva del món impermeable a la crítica. Ves per on, però, que la gent té una curiositat innata per saber per què fem i ens fan fer les coses. Ja des de ben petits, els humans poden arribar fins a la impertinència tot preguntant el perquè de tot. Per tant, no ens ha d’estranyar que de tant en tant ens interroguem pel perquè de l’economia i que no ens conformem amb la resposta del creixement com un mantra inqüestionable.
Quan Aristòtil (ai, aquests filòsofs tocapebrots! I això que l’estagirita era bastant conservador en assumptes polítics i morals!) es va preguntar quin era el fi de l’economia, la seva resposta no es va aturar a assenyalar el creixement. Immediatament, es va preguntar si el creixement tenia algun sentit existencial o significatiu i, eureka, va pensar que si volem acumular béns materials i serveis de tota mena és per aconseguir la felicitat, el vertader fi últim de tot ésser humà.
La conclusió de la reflexió aristotèlica aplicada al “business is business” sembla doble. D’una banda, si l’economia està al servei de la felicitat i si acceptem que el creixement és la resposta a la felicitat, aleshores apareix com una il·luminació de Nadal que la cobdícia hauria de ser la condició de la felicitat. Quina conclusió més trista, però real, si ens aturem aquí! La segona conclusió és que tenim l’oportunitat de preguntar-nos si volem que la cobdícia continuï essent el fi de l’economia. Potser no ho podem canviar de la nit al dia, i potser estem individualment obligats (llevat que siguem herois o inconscients) a continuar participant del món cobdiciós que ens envolta. Al cap i a la fi, necessitem menjar i aixoplugar-nos, que és el primer encàrrec de tota activitat econòmica per a tothom (malgrat que els bancs no ho vulguin veure), però almenys ens podem qüestionar filosòficament si fem bé a confiar en la cobdícia com a fi últim de l’economia i la felicitat. El record de les preguntes fonamentals de la infantesa més la lectura d’Aristòtil, més les proves irrefutables sobre el destí del planeta en mans del capitalisme salvatge, més el sentit comú i l’empatia moral que desperta (almenys en alguns) el sofriment evitable dels més perjudicats per aquest mateix capitalisme, tot plegat ens permet, si més no, adonar-nos de l’estupidesa i la mentida de fer-nos creure que la cobdícia ens farà finalment feliços.
