Hem madurat com a societat? No és fàcil respondre aquesta pregunta. La societat és un tot plural i eteri, articulat per persones, comunitats i institucions de diversa naturalesa. Respondre globalment és temerari, perquè la recepció de la pandèmia ha estat molt diferent segons col·lectius i llocs. Sabem que s’han fet més evidents les diferències socials i econòmiques, que han augmentat el nombre de grups vulnerables i que la crisi sanitària ha deixat seqüeles d’ordre emocional en molts ciutadans, sobretot en joves i adolescents.
El drama de la pandèmia, però, ha tocat desigualment. Hi ha persones que han perdut els seus éssers estimats, que han vist naufragar els seus negocis, que han patit una veritable crisi existencial. D’altres han experimentat pocs canvis, algunes alteracions que no han deixat traça en les seves vides. Una crisi no és mai desitjada, però tota crisi és una ocasió per créixer, per assolir la maduresa, però solament si és percebuda com a tal i si és digerida emocionalment i intel·lectualment.
Abans, però, de poder respondre la qüestió que ens ocupa, és prioritari reflexionar sobre la noció de maduresa, un concepte molt oblidat i, fins i tot, frivolitzat. Només després d’encerclar-lo conceptualment, podrem mirar de respondre, amb cura, si realment hem madurat com a societat, si la pandèmia ha estat un aprenentatge que ha deixat empremta en el cos social.
Som una engruna enmig del tot
En la maduresa de la vida, l’ésser humà s’adona que no és el centre de gravetat, que no és l’eix al voltant del qual gira tot; copsa que la seva existència forma part d’una trena de relacions i es percep a si mateix com una petita engruna del Tot. Descobreix el lloc exacte que ocupa en el gran cosmos; el paper que fa en la societat i el que ha vingut a realitzar. Ja no és un projecte de futur, ni una promesa; és una realització. Copsa que no és el rei de la Creació, s’adona que el món no està al seu servei; pren consciència que és una expressió més de la vida intel·ligent i amorosa que hi ha en l’univers, una de les infinites partícules que lluiten per fer realitat els seus anhels.
El filòsof francès Blaise Pascal expressa amb nitidesa l’adveniment d’aquesta estació de la vida a Pensaments: “Jo bé m’adono que podria no haver existit mai, perquè el Jo consisteix en el pensament; per tant, el Jo que pensa hauria pogut no ser si hagués mor ma mare abans de néixer jo i, per tant, no soc un ésser necessari”. La persona madura s’adona que la seva existència no és necessària, que és contingent, que podria no haver estat i que, a més a més, deixarà d’existir. Aquesta no necessitat de la seva existència no comporta una caiguda de l’autoestima, ni un victimisme ontològic. És, senzillament, la constatació d’un fet. S’adona que podia no haver existit, però que existeix i aquest sol fet és l’arrel d’una immensa alegria.
La pandèmia ens ha fet sentir fràgils, vulnerables, diminuts. Hem constatat que no som déus, que ens necessitem els uns als altres, que no hi ha sortides unilaterals als problemes complexos. Aquesta experiència de vulnerabilitat és una font de maduresa, però no tenim gens clar que aquest aprenentatge no sigui fàcilment oblidat. Disposem de potentíssims mecanismes d’evasió col·lectiva per oblidar allò que som, la nostra fragilitat.
La maduresa és la plenitud de la vida, el període àlgid abans de la decadència. El decurs de la vida humana té una teleologia immanent, una orientació que apunta cap a la plena realització de totes les potències i de les seves capacitats latents, però això solament és possible si l’ésser humà és acollit, cuidat i protegit.
La maduresa, en el decurs de la vida humana, és el punt àlgid, la resultant d’un procés que ha passat per distintes etapes. Ningú no neix ensenyat, ningú no arriba a la maduresa de la seva professió, del seu ofici, de la seva vida sense haver passat per la infància, l’adolescència i la jovenesa.
La maduresa rau en el do. És la resultant d’un llarg procés. S’hi arriba quan hom ha après bé el seu ofici, ha convertit en reals un conjunt de possibilitats, ha passat per etapes puerils, plenes de mancances com l’adolescència, però tot això l’ha enfortit. Un ésser humà és madur quan està en condicions de donar-se al món, d’ensenyar el que ha après als altres, d’entregar-se generosament, perquè els altres puguin aprendre el que ell ja sap.
La persona madura s’adona que la seva existència no és necessària, que és contingent, que podria no haver estat i que deixarà d’existir.
L’ésser humà, en arribar a la maduresa de la vida, actualitza totes les seves potències latents. Tot allò que era un pur projecte, una capacitat latent, assoleix el seu punt àlgid, la màxima realització. Seria un malbaratament infinit de temps que tot aquest procés, tan costós i tan llarg, acabés en el no-res.
L’única manera que la maduresa sigui útil per al Tot és oferint-la als altres. El que esperem dels mestres madurs és que donin el que han après, els seus coneixements, la seva expertesa, als mestres novells que comencen i que ho facin quan estiguin en la plenitud de les seves facultats. El que esperem dels amants madurs és que donin les claus del seu amor incondicional als amants novells, per tal que aquests es nodreixin de la seva experiència. Si caiguessin en l’error de guardar-se-la en secret per protegir-la i no perdre-la, la perdrien definitivament.
La infantesa i la jovenesa són estacions basades en recollir i aprendre; mentre que la maduresa i l’ancianitat són etapes de la vida que estan fetes per sembrar i per ensenyar. Només pot sembrar el qui té força i tremp; només pot ensenyar el qui té coneixements i expertesa. No podem esperar d’un infant que sembri; ni podem esperar d’un jove que ensenyi. El que els pertoca és aprendre, créixer en totes les dimensions.
La maduresa s’associa al valor del compromís, a la virtut de la responsabilitat, al seny i a la prudència; mentre que la jovenesa s’associa, equivocadament, a la llibertat esbojarrada, a la irresponsabilitat, a la rauxa i a la temeritat. Són aquestes associacions indegudes que no palesen correctament la multiplicitat de formes que pot adoptar la condició juvenil.
La pregunta que ens hem de fer és si la pandèmia ha estat una ocasió per desvetllar, en el cos social, els valors de la responsabilitat, el seny i la prudència. No hi ha dubte que un gruix de la societat ha respost molt dignament. Hem guardat a distància social, ens hem posat la mascareta, ens hem confinat, hem protegit els ciutadans més vulnerables, però també hi ha una minoria que ha actuat insolidàriament, que ha desobeït sistemàticament les normes dictades per les autoritats sanitàries i assessorades per la comunitat científica. Maduresa és responsabilitat, seny i prudència, virtuts indispensables per poder definir una societat com a madura.
La persona que s’endinsa en la maduresa de la vida percep, també, que la realitat de la vida social, política i econòmica que vol canviar a partir de la idea pura i de la intenció justa que brolla del seu cor és molt més tossuda del que ell es creia abans d’arromangar-se. Això el condueix a la desil·lusió, però aquesta desil·lusió no necessàriament el fa sucumbir en la desesperació i en el desengany. S’adona que la realitat no és tova, que no la pot emmotllar segons el seu arbitri. Això no vol dir, però, que es paralitzi i que arribi a la conclusió que la realitat és immutable. Entén que oposa resistència, que és dura de vèncer i que cal cercar, amb intel·ligència, escletxes per obrir-se pas i fer realitat els somnis.
L’equador de la vida
La maduresa representa simbòlicament el punt entremig, la vida virtuosa i la virtut sempre es troba en l’equidistància entre dos extrems: l’un per dèficit i l’altre per excés. Aquest punt virtuós és el resultat d’un procés d’aclimatació que solament després de molts assaigs i errors, troba el punt equidistant, el de l’equilibri, el de la via del mig.
Els homes madurs –escriu Aristòtil a Retòrica– “ni seran molt refiats (car això és temeritat) ni excessivament temorosos, sinó que es captindran d’una manera justa entre ambdós extrems. No seran ni refiats envers tothom ni malfiats envers tothom, sinó que judicaran més aviat segons la veritat”. “No viuran –segueix Aristòtil– solament conforme a allò que és bell o conforme a allò que és útil, sinó conforme a ambdues coses, ni tampoc conforme a l’avarícia o conforme a la prodigalitat, sinó conforme a allò que convé. El mateix s’esdevé pel que fa a l’exaltació i pel que fa al desig.”
Escriu l’autor de l’Ètica a Nicòmac referint-se als homes madurs: “Són prudents amb valentia i valents amb prudència. Tocant als joves i als vells, en efecte, aquestes característiques divergeixen, car els joves són certament valents i intemperants, mentre que els vells són prudents i porucs”. La maduresa és, des d’aquest punt de mira, l’estació plena de la vida humana, la síntesi dels oposats, la via del mig on es neutralitzen les tendències divergents. “Tocant als excessos i als defectes –escriu Aristòtil– l’edat madura es capté conforme a allò que és mesurat i a allò que convé”.
L’entrada en aquesta etapa de la vida caracteritzada pel seny, per la mesura, per l’equilibri i per la ponderació, no és fàcil. Ve precedida, com escriu la filòsofa andalusa María Zambrano a Filosofía y educación “de una larga y peligrosa crisis”. El pas d’una edat de la vida a l’altra ve marcada per una crisi i la crisi és trencament, desfeta i caos, però també oportunitat, naixement de quelcom nou. L’entrada a l’estança de la maduresa ve precedida per un difícil balanç. Arriba un moment, en el decurs vital, que l’ésser humà s’atura, avalua el que ha fet, el que ha edificat, també el que ha deixat de fer i de dir i fa balanç. La maduresa comença, justament, amb aquest balanç que, per moltes raons, causa inquietud.
“Cada edad –escriu María Zambrano– viene a ser como una estancia cuyo umbral hay que franquear. Y sólo puede ser franqueado si el que ha de hacerlo tiene esa especial ligereza que proviene de las cuentas cumplidas, de no arrastrar consigo el peso del remordimiento, el fardo de lo que se ha dejado de hacer y de cumplir. Más la puerta de la madurez para ser pasada pide una especie de recapitulación de todo lo realizado y dejado de realizar; una liquidación total y el saldo que arroje será el fruto, la sustancia vital y moral de la persona en cuestión.”
Atès que la maduresa va lligada a aquest judici, “no es de extrañar –escriu l’autora de Claros del bosque– pues, según lo dicho, que ante la entrada en la madurez tantas personas intenten echarse hacia atrás, demorar el momento, seguir haciéndose los jóvenes y no sólo por la fascinación que la juventud ejerce sino por el temor a esta recapitulación de toda su vida, por el temor de este juicio final –con respecto a lo anterior–”.
No es pot entrar en la maduresa de la vida sense l’exercici del compromís. Abandonar el joc fictici, sortir del camp de les possibilitats i comprometre’s vol dir, necessàriament, renunciar, deixar camins per explorar, deixar a dreta i a esquerra, opcions belles que mai podran concretar-se.
La por a equivocar-se és el principal escull a l’hora de comprometre’s. Aquesta por manté l’ésser humà en un estat de permanent immaduresa, però el temps segueix passant i de manera irreversible. No comprometre’s és cedir un temps de llibertat, un temps que no torna mai més. El compromís exigeix implicar-se en la història i, per tant, embrutar-se les mans, tocar el que no agrada tocar, fer el que no agrada fer, ficar-se dins del fang fins al coll.
“Si se pasa buenamente el dintel –diu María Zambrano– la madurez se hace sentir como una morada, como una casa. Es la edad en que la intimidad se logra, la vida familiar se remansa y se adensa sin pesar más por ello, en que las amistades se solidifican y las relaciones con el mundo se hacen al par más firmes y más simples; es el largo, hermoso momento de la certidumbre.”
La persona madura és capaç d’extreure lliçons dels errors, és capaç d’assumir-los en primera persona del singular i no imputar-los als altres. Descobreix la virtut de la humilitat i mira d’extreure el que és bo, bell, veraç i fuig de tot el que és dolent, lleig, fals i dispers.
Serem capaços d’aprendre dels nostres errors com a societat? Serem capaços de prevenir futures crisis? Estem preparats per afrontar la crisi climàtica que serà molt més intensa, extensa i greu que la que hem viscut? No tenim respostes apodíctiques, però volem creure que sí.
L’alquímia de la maduresa
La filòsofa andalusa exposa amb lucidesa l’alquímia de la maduresa. “La alquimia –escriu la deixeble d’Ortega y Gasset– consiste en extraer de lo negativo, desgracia, dolor, error, adversidad, lo positivo contenido en ello, es decir: conocimiento vivo y actuante, comprensión, fortaleza. Y en extraer igualmente de la alegría, del éxito, del triunfo, si lo hubo, la lección permanente del comedimiento, es decir: de los límites del entusiasmo y de la victoria.”
La persona madura veu possibilitats fins i tot quan les circumstàncies són molt adverses. Pren consciència que cada dia compta i, per això, mira d’extreure allò bo de les adversitats i de les circumstàncies anòmales que viu. Mira de no malbaratar el temps amb nicieses, amb rituals estúpids, amb rutines estèrils, amb converses banals. Discerneix l’ús que fa del seu temps i actua en conseqüència, perquè és conscient que el seu temps vital és limitat i no pot malbaratar-lo amb estupideses.
“Lo característico de la lograda madurez –escriu María Zambrano– es convertir el mal en bien, lo que significa entre otras cosas hacer toda derrota asimilable y toda victoria duradera.”
Les crisis són ocasions per fer aprenentatges. La pandèmia ens ha permès descobrir el valor de la cura, de la interdependència, de la solidaritat, de la complexitat. Són valors decisius per afrontar el futur.
La maduresa és l’època de la consolidació interior de la persona. No és fixesa ni enduriment dels punts de vista i de les actituds, sinó que més aviat consisteix en la convergència del pensament vivent. És l’època de les càrregues, l’època d’assumir responsabilitats, de jugar-se-la en l’escenari del món, d’exigir treball, d’invertir el talent sense escatimar cap energia. És el temps de la donació, de l’entrega. Es pren consciència que solament en la pràctica del do hi ha sentit, que només queda de nosaltres el que donem als altres.
El valor de l’altre
La persona madura, en canvi, no viu solament per a ella; descobreix el valor de l’altre, el significat de donar el que ha rebut i treballa perquè els qui estan sota la seva responsabilitat puguin créixer i desenvolupar-se. Sent alegria quan dona el fruit del seu treball, quan contribueix a què els altres puguin esdevenir allò que estan cridats a ser.
Hem vist comportaments molt madurs durant la pandèmia. Professionals de la salut que s’han entregat més enllà dels límits contractuals. Mestres que han fet mans i mànigues perquè els seus alumnes no perdessin el curs. Hem vist com molts joves han hagut de madurar veloçment perquè la petita bombolla ha esclatat pels aires.
Profunditat i lentitud són valors molt propis de la maduresa de la vida. Ja no compta tant el nombre de vincles, el nombre de relacions, sinó la qualitat dels nexes, la profunditat amb la qual es viuen. La persona madura no deixa de treballar, ni deixa els seus compromisos. Accepta les coses com són. Torna a començar una i altra vegada els seus intents d’ordenar i ajudar. En aquesta actitud hi ha molta disciplina i renúncia, una audàcia que no és temeritat, sinó valentia de decidir.
Tenint en compte el que hem exposat breument sobre la noció de maduresa, podem dir que la societat ha madurat a conseqüència de la crisi sanitària?
Dues respostes provisionals.
Primera: la maduresa requereix temps. La poma no madura de cop. Necessita dies, sol i vent. Tal vegada és massa d’hora per verificar si hem madurat com a societat.
Segona: les persones que han experimentat en pròpia pell les dramàtiques conseqüències de la crisi és més fàcil que hagin madurat que aquelles que l’han seguida per la televisió.
En qualsevol cas, la crisi ha estat una ocasió pel creixement de moltes persones, joves i no tan joves, que han sabut extreure’n lliçons valuoses per al futur. Per a elles, és un punt d’inflexió. Res serà com abans. D’altres, en canvi, romanen indiferents, persisteixen en la ceguesa. Tal vegada, hauran de viure crisis més profundes i penetrants per madurar.
Francesc Torralba és filòsof, teòleg, catedràtic de la Universitat Ramon Llull i director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada d’aquesta mateixa institució.
