L’Olga va acceptar la invitació d’en Marc d’anar a casa seva a prendre l’última copa. Un cop al pis, van passar de mutu acord del flirteig verbal al físic mentre ell la desvestia amb una delicada sensualitat i ella acaronava amb suavitat la part de darrere del coll d’ell. Res podia presagiar que l’Olga, en un instant de dubte, demanés a en Marc que s’aturés, que no volia continuar i que preferia anar-se’n a casa. En Marc, amic seu de feia temps, va intentar persuadir-la de continuar el que havien començat, però ella, amb certa vergonya i disculpant-se contínuament, sobretot per l’afecte personal que sentia pel seu amic i per un imprecís sentiment de culpa, va mantenir la seva idea de parar i anar-se’n. Havent consentit tots els prolegòmens de la cita amorosa fins aleshores, l’Olga va retirar el seu consentiment a culminar la relació sexual. En Marc, enutjat, no s’ho va prendre bé i la va forçar fins a satisfer el seu desig. No va quedar cap marca al cos de l’Olga de la violència exercida contra ella perquè no va oferir resistència: en part, pel sentiment de culpa i, en part, perquè no volia afegir un dany físic a l’enorme dany moral i emocional que estava experimentant. En sortir del pis, l’Olga sabia que no podria demostrar la violació.
En les últimes setmanes, el govern espanyol, el Congrés i la societat debaten la llei del “sí és sí”, que vol substituir la del “no és no” afegint l’element jurídic del consentiment com a determinant de la llibertat sexual, sense necessitat de cap prova o constatació irrefutable de violència en cas d’abús o violació. Al cap i a la fi, sense aquesta prova, l’Olga podria inventar una acusació falsa contra en Marc; això pensen els més escèptics, coneixedors que la maldat humana, a diferència del poder i la vulnerabilitat, es distribueix equitativament entre homes, dones i totes les variants de gènere que puguem imaginar.
El debat jurídic sobre aquest assumpte és molt complicat, però en aquest article em vull centrar en el rerefons del consentiment, ja que s’ha convertit en la clau de volta de la llei i de tantes altres relacions humanes que tenen per finalitat el respecte a la llibertat de les persones. Estic pensant, per exemple, en el “consentiment informat” que es demana al malalt abans d’una intervenció mèdica, el consentiment tàcit en la donació d’òrgans —tal com recull la llei espanyola—, el consentiment de la prostituta i dels actors i actrius porno a mercantilitzar el seu cos, o el consentiment dels treballadors a fer feines mal pagades i insegures.
El consentiment —és a dir, l’acord deliberat, conscient i lliure de la voluntat respecte a un acte extern, propi o estrany, tal com el defineix el dret— representa l’expressió de l’autonomia de la persona, de la llibertat individual que, com a societat, volem protegir. Per a algunes persones, inclosa una part rellevant del feminisme, el consentiment és també un acte d’emancipació personal.
Ara bé, l’elogi del consentiment xoca contra la paradoxa del fet que no sempre volem consentir tot el que podem consentir, valgui aquí el joc de paraules. O és que volem consentir el canibalisme, la venda d’òrgans, l’explotació laboral o la servitud voluntària encara que es pugui demostrar que hi ha intervingut el consentiment del “sí és sí”, que totes les parts estan disposades a declarar la seva conformitat i que, fins i tot, se sentiran moralment ofeses si els neguem la llibertat en aquests consentiments, sovint explícits?
En el debat sobre el consentiment sexual, hi ha almenys tres àmbits que, tot i que estan relacionats entre si, tenen problemes propis: el jurídic o penal (amb l’obstacle de la “prova”, com hem vist), el filosòfic (amb la irresoluble qüestió del lliure albir) i el cultural i ètic (amb les creences que impulsen els nostres desigs i que a voltes els legitimen i a voltes els adulteren).
M’agradaria dir alguna cosa sobre el rerefons cultural i ètic del consentiment per contrarestar l’eufòria liberal i emancipadora a favor seu sobretot en les anomenades relacions sexuals consentides. I és que darrere d’una relació sexual consentida hi pot haver menys consentiments reals dels presumits. Pensem, per posar un exemple, en les creences que la societat patriarcal ens inculca sobre el significat del desig sexual i la forma de satisfer-lo. El desig sexual o la libido és, en la seva part bruta o salvatge, igual en homes i dones, però la cultura sexista omple de creences diferents uns i altres sobre el seu significat. Són les creences apreses des de petits que fan que els homes sentin que tenen dret a accedir al cos de les dones, i que les dones pensin que el seu desig es veurà satisfet si “agraden” als homes amb una actitud preferentment submisa i que són les culpables que els desigs d’ells no arribin a port.
Aquesta desigualtat de gènere, nociva i injusta, inunda totes les formes de consentiment que hi pugui haver entre homes i dones: des de l’amor romàntic fins a la prostitució, les trobades d’una nit o el sexe entre adolescents. Desaprendre aquestes creences i expectatives és molt laboriós: exigeix molta pedagogia, molt feminisme, molta maduresa, molta legislació encertada, i molta valentia personal.
El consentiment de l’Olga no hauria d’estar forçat per les creences masclistes amb què ha crescut, que la fan sentir injustificablement culpable d’aturar la relació sexual en el moment que ella vulgui; les mateixes creences que contaminen la ment d’en Marc amb la idea absurda i punible que associa masculinitat i potència sexual i que el fan sentir menys home si no culmina els seus impulsos libidinosos.
Una altra creença molt pròpia del nostre temps és la que castiga la falta de vigor i l’alta freqüència de les relacions sexuals, fins i tot dins parelles estables, i que fa creure als més apàtics que alguna cosa no rutlla en les seves vides, ni en la parella, ni en la recerca infinita de la felicitat, si no tenen relacions sexuals plenes, estridents i continuades. El sexe és fonamental en les nostres vides, però no hem de deixar que la societat ens marqui el com, el quan, el quant ni amb qui hem de tenir sexe si som adults i autònoms. La pressió social per mantenir relacions sexuals canòniques és igualment asfixiant en una societat puritana que en una d’hedonista.
Mentre no resolem els atzucacs jurídics i filosòfics del consentiment (aquest últim cal reconèixer-lo com a irresoluble), seria millor concentrar-nos a desfer els mites culturals del sexe, a enfortir les dones a reconèixer els seus desigs reals amb independència de la mirada interessada dels homes, a reeducar els homes en favor del respecte exquisit a la voluntat sexual de les dones en qualsevol de les circumstàncies d’una relació sexual i a anul·lar-los l’estupidesa moral de pensar que el seu desig està per sobre de la voluntat dels altres. Hauríem de fomentar que cada individu explori i valori per si mateix, sense els prejudicis de la cultura masclista, i sense la dictadura de la felicitat ni de la beateria, el lloc que el sexe ha d’ocupar en la seva vida i com satisfer-lo de la manera més plaent, i sempre amb el consentiment real dels qui convidem a compartir la nostra intimitat.
El consentiment no és un mer acte individual, com no ho és tampoc l’emancipació o la llibertat; depèn d’un context cultural, legal i moral que el valora, el protegeix i li dona sentit; que es creïn les condicions socials, simbòliques i materials que permeten que tothom el pugui exercir i que tothom en gaudeixi i el respecti en igualtat de condicions.
