Déu Amor

En un principi em va costar trobar el títol: com relacionar els dos mots que el componen? Sigui conscientment o inconscientment, la relació entre les dues paraules pot generar reaccions no volgudes entre els lectors. Amb aquests dos termes no em refereixo a cap mena de religiositat ni espiritualitat. És important que el lector es deixi anar per veure aquestes dues paraules. Què li fan ressonar al seu interior sense filtrar res de la part cognitiva? Són dues realitats? Són universals? 

Cada cultura té els seus propis mots. Anem a veure la seva etimologia o estudi del sentit vertader. Esmicolem aquestes dues paraules.   

La paraula “Déu” sense dubtes ens reenvia a un ésser suprem o superior, el qual pot ressonar bé, regular o molt malament. Aquesta paraula, Déu, prové del llatí, i aquest del grec, i aquest de la llengua més antiga: l’indoeuropeu.  En resum: el significat original és “llum”. Comença a canviar la cosa. 

Aquesta “llum” –que, per tant, il·lumina– no és una paraula sinó una realitat. M’atreviria a anomenar-lo com a un  nivell de consciència que permet veure i viure les situacions interiors que tenen com a base tota l’anatomia i fisiologia. Malgrat que avui ho ubiquen tot en el cervell, aquesta “Llum” no pot existir aïllada en el context únicament biològic, sinó que permet sintonitzar tant amb la realitat interior com l’exterior, que, en el fons, és la mateixa. És la “llum” que resplendeix en la macro i micro-realitat. Encara que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. 

A diferència de Déu, la paraula Amor, escrita en català, ens permet fer un joc etimològic però no acadèmic. Podem considerar la vocal “a” com a una  negació o privació equivalent a un: no. Per la seva banda, la pronúncia de “mor” pot sentir-se com el mot “mort”. Seguint aquesta línia, podem atribuir la paraula amor com el lloc on no hi ha la mort –“a-mor”–, sinó que a l’amor hi ha vida. Amor és vida. 

Cal educar aquest món psicoafectiu o de sexualitat i entendre que les experiències dels altres no són vàlides per assolir l’autorealització o la Llum vital.

Si ens endinsem cap als orígens, a l’indoeuropeu, el mot “am”, significa “mare”. I la mare és qui dóna la vida, d’aquí l’expressió “ha donat a llum”, el qual, a poc a poc ens apropem a un àmbit on hi ha afecte, estimació, afecció i entrega incondicional. Dit d’una altra forma, la paraula “amor” sintetitza una quantitat d’emocions. Emoció i cos són dues paraules de la mateixa realitat humana que s’engloben dins de la corporeïtat. Per tant, diferenciar no és separar, malgrat que hi ha certes ciències que tenen tendència a fer-ho. Desvincular les emocions del cos és un problema molt seriós que cal repensar en la societat del coneixement, canvi i creativitat que ens trobem. La  robotització o la mecanització no tenen emocions, ni creativitat, ni hi poden veure; sinó que tenen un enorme càlcul matemàtic. La robòtica, com la ciència i tècnica, no estimen ni donen llum vital.  

En resum: Déu és Llum i Amor és Vida. Junts, componen la Llum vital

Ara bé, la dificultat de paraules és que les utilitzem amb molts sentits diferents. I aquí rau la confusió. La nostra llengua és pobra per expressar aquesta riquesa pneumapsicosomàtica. O dit d’una altra forma l’energia vital dinamitzant les emocions expressades en la corporeïtat. És a dir, la totalització radical de l’ésser  humà.  Aquesta gran “qualitat humana profunda” és una dada antròpica que forma part de l’estructura humana. Els entesos ens diuen que el finès té unes quaranta paraules per expressar els matisos diferents de la neu; un poeta sufí persa Ḥusayn ibn Manṣūr al-Ḥal·lāğ (858-922) fa servir unes seixanta paraules per expressar els matisos diferents d’estimar; i la llengua grega té tres mots per expressar l’amor: eros, fília, àgape

La nostra llengua només en té una per expressar l’amor. I és aquí quan entrem en el gran àmbit de l’erotisme. Aquest instint pulsional, alhora genètic i sense objecte específic, empeny, dóna energia. Dóna llum i vida. La paraula “amor” és una gran tapadora a molts matisos perversos, quan és simple instint.

Cal educar aquest món psicoafectiu o de sexualitat i entendre que les experiències dels altres no són vàlides per assolir l’autorealització o la Llum vital. I la font o el déu és el nucli més profund de tot ésser humà, que no té nom, però que hi és. És evident que naixem fruit de la relació amorosa que sorgeix al moment del desig, de voler “donar a llum vital”. Tanmateix, cal “educar o fer emergir de l’interior” i reconèixer a través dels diferents nivells de consciència que la corporeïtat n’és l’expressió.

Dit amb una metàfora: la bombeta no genera llum per si mateixa, que s’ho pot creure –I aleshores tenim un narcisisme–, sinó que prové d’una font energètica que li és donada. De manera que aquesta bombeta ha de saber quina és la seva fondària, les seves capacitats. 

Tota una gran cabòria la de l’hominització a la humanització! Com em deia un bon llibreter de Santiago de Compostel·la a la pregunta dels pelegrins: Quan falta per arribar a Santiago? Els responia, i n’ha fet una postal: No corris! On has d’arribar és a tu mateix. És a dir, fer-te conscient de la Llum vital, la fondària que ets tu mateix/a. 

Uneix-te al debat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.