Quan queda poc d’un mes perquè Estocolm aculli la gala del Premi Nobel de la Pau, recordem la figura del fundador de la Creu Roja, el primer en rebre aquesta distinció.
“Pobres mares d’Alemanya, Àustria, Hongria i Bohèmia! Com no pensar amb la vostra angoixa en assabentar-vos que els vostres fills ferits són presoners a un país enemic? Però les dones de Castiglione, veient que jo no faig cap distinció de nacionalitat, segueixen el meu exemple i mostren benevolència envers tots aquests homes d’orígens tan diversos”. La vida de Henri Dunant (Ginebra, 1828–Heiden, Suiza, 1910) es va popularitzar gràcies a la publicació el 1862 del llibre Un souvenir de Salfarino, en el qual el fundador de la Creu Roja, com demostra aquest fragment, explica la seva experiència humanitària en el camp de batalla. El jove Dunant va arribar a Solferino –petita poble de la Llombardia– la tarda del 24 de juny de 1859, el mateix dia que va tenir lloc la batalla entre l’exèrcit austríac, liderat per Francesc Josep I, i les tropes de Napoleó III de França i del Regne de Sardenya, comandades per Víctor Manuel II, en el marc de la lluita per la unificació italiana. Un xoc brutal de nou hores què va produir tres mil morts només per la part austríaca, perdedors de la contesa, i més de 38.000 ferits.
Davant tal massacre, Dunant, que havia estat educat pels seus pares en la fe calvinista i en el valor del treball social, va decidir prendre la iniciativa i organitzar la població civil, especialment dones i joves del poble, perquè oferissin assistència als soldats ferits, mutilats i malalts sense fixar-se en quin bàndol havien lluitat. Encunyat per les dones de Castiglione, l’acció social es va posar en marxa sota el lema Tutti fratelli (Tots som germans). A més, també va ajudar a aixecar hospitals de campanya i va idear les farmacioles de primers auxilis.
Impressionat per aquesta experiència, quan el juliol Dunant va tornar a Ginebra, va decidir publicar el llibre Un souvenir de Solferino en el qual hi descriu amb detall la batalla, els danys i les conseqüències. Però, sobretot, defensa la necessitat de crear una organització neutral que atengui els soldats ferits en els camps de batalla. D’aquest volum se’n van fer 1.600 còpies i se’n van enviar exemplars als més destacats líders polítics d’aquell moment. El llibre va tenir molt bona acollida. Però, especialment, va captivar el president de la Societat Ginebrina pel Benestar Públic, el jurista Gustave Moynier, qui va incloure les seves idees en el debat d’una reunió de l’entitat que va tenir lloc el 9 de febrer de 1863. En aquesta trobada es van considerar positivament les propostes de Dunant i es va crear un comitè de cinc persones per investigar la possibilitat de posar-les en pràctica. De fet, la primera reunió d’aquest grup format per Dunant, Moynier, el general de l’exèrcit Henri Dufour i els metges Louis Appia i Theodore Maunoir es considera l’acte fundacional de Creu Roja.
I, un any més tard, l’esperit humanista de Dunant també va quedar palès en les Convencions de Ginebra, acords firmats amb la finalitat de minimitzar els efectes de la guerra sobre els soldats i els civils. El reconeixement per tota aquesta tasca, però, no li va arribar fins pràcticament al final de la seva vida, quan ja patia paranoies, estava sol i completament arruïnat. Va ser el 1895, que un periodista, el va treure de l’oblit. El 1905 li van concedir el Premi Nobel de la Pau, compartit amb el francès Frédéric Passy, fundador de la Lliga de la Pau. Avui el seu nom és present a diversos carrers de Suïssa.
Més enllà de les nacions
