No és gens fàcil en el dia a dia saber el que no se sap, reconèixer-ho i, sobretot, un cop reconegut, actuar amb una prudent cautela sense deixar-se portar per dogmatismes.
A la consciència clara del no saber, Joan Lluís Vives la va considerar un art, l’ars nesciendi, i en va fer el seu leit motiv. Així descriu Menéndez Pelayo a Vives: “Era d’índole modesta, o per dir-ho millor, humil, es complaïa en la meditació silenciosa (tacita cognitio); aplicava amb calma els procediments d’observació i anàlisi; conreava el dificilíssim ars nesciendi, que és per ell mateix un autèntic programa científic. Passats els bulls de la seva joventut, l’edat que podem anomenar de la irrupció i l’assalt, no perdia el temps disputant amb els seus contradictors, i esperava serè, encara que fos per a un molt llunyà futur, el triomf de la raó i de la justícia. Perquè a més de filòsof, era un gran filantrop cristià, que es passava la vida clamant pau i concòrdia, quan tothom participava en guerres i sedicions”.
Va ser Sòcrates qui primer es va adonar que no és el mateix ser ignorant que saber que n’és. En el primer cas, es viu en la il·lusió de posseir un coneixement que no es té; en el segon, ens trobem davant un savi que ho és, precisament, perquè reconeix les dimensions de la seva ignorància. El coneixement de la pròpia ignorància ha de ser perseguit per qualsevol home honest que no vulgui viure enganyat respecte a si mateix. El psicòleg David Dunning ha descobert que amb molta freqüència la persona incompetent es deixa guiar per una desmesurada confiança en ella mateix, és a dir, per la seva ignorància. Dunning parla, fins i tot, de la “ment ignorant” que és la de l’enze que es creu expert. Assegura que és especialment freqüent en el món de les finances. Jo no goso dir tant, que consti. Si que m’ensumo que pot tenir raó quan afegeix que les persones que més exageren la confiança en si mateixes sovint es caracteritzen per tenir poc sentit de l’humor, escassa competència lingüística i un deficient raonament lògic. Sospito també que els que podem definir com ignorants presumptuosos es comporten com si els manqués un criteri clar per distingir la informació rellevant de la irrellevant sobre un problema i per això discutir amb ells és una empresa condemnada a la desesperació: els agrada intentar rebatre un argument amb una anècdota que el seu caprici impune converteix joiosament en categoria.
Donant-li voltes a les dimensions de la seva ignorància va construir la seva obra poètica Joaquim Maria Bartrina (1850-1880). Penso en dos poemes seus.
Sé que el rubor que enciende las facciones es sangre arterial.
Que las lágrimas son las secreciones del saco lagrimal.
Que la virtud que al Hombre al bien inclina y el vicio sólo son
partículas de albúmina y fibrina en corta proporción.
Que el genio no es de Dios sagrado emblema: no, señores, no tal.
El genio es un producto del sistema nervioso cerebral.
¿Hay nada, vive Dios, bello como la fórmula algebraica C=π r 2?
Mas, ¡ay!, que cuando clamo, satisfecho, ¡Todo lo sé!
Siento aquí, en mi interior, dentro mi pecho, un Algo… ¡un no sé qué!
I un segon:
Dubto. Vet-ho-aquí tot. Dubto i no em sento
ni amb voluntat ni amb força per a creure.
Tot lo que miro és fals; mai lo ser íntim
sabré comprendre bé del que aquí em volta.
De l’infinit jo puc llegir els prodigis,
analitzant la llum de les estrelles
que allà d’enllà, en lo cel, brillen perdudes,
i analitzar la llum d’una mirada,
i llegir en lo cor, m’és impossible!
