Més enllà de la víctima

Arribant a la fi de l’any fem un recompte de l’esdevingut amb èxit i dels passos enrere que hem fet. Tant glòries com fracassos, alegries i tristeses passen a engrandir un compte col·lectiu que diu molt de la nostra història comuna.
Just abans de Nadal llegia a les notícies la sentència a Dominique Pelicot i als cinquanta-un homes condemnats per haver violat i abusat de Gisèle.

Vaig sentir que l’any es tancava, almenys, amb un triomf en aquest compte imaginari encara que no poguéssim del tot parlar de corones de llorers perennes i conquestes definitives. Va escriure Charles Dickens que ens trobem en el “millor dels temps”, en la “primavera de l’esperança”, encara que, alhora, es tracti del “pitjor dels temps”. En efecte, encara que hàgim celebrat una victòria, continuen registrades moltes penes, nombroses batalles i delictes silenciats. No ho oblidem, la història s’escriu sobre segles “d’hiverns de desesperació”, per tornar de nou a les paraules de Dickens.

L’interessant aquí és que a Gisèle se l’aplaudeix. Se l’ovaciona i se la considera una heroïna perquè representa l’esforç ingent de traslladar la vergonya de la víctima als violadors. Vaig celebrar la condemna perquè els culpables no acabaven caient de potes com els gats, indemnes i airosos. És el que té el sistema punitiu: quan s’esdevé un dany, és fonamental que la persona que l’ha comès sigui imputada i pagui pel perjudici ocasionat. No obstant això, encara que sigui absolutament necessari aquest exercici, una de les qüestions més alarmants i assenyalades continua sent la següent: com és possible que Dominique pogués reclutar com a mínim cinquanta-un homes a través d’una pàgina d’internet sense que cap ho denunciés o alertés les autoritats?

Per explicar aquest fet, segurament, no és suficient parlar de culpa individual sinó també de responsabilitat compartida. La responsabilitat penal individual l’encerta, però esborra el context en què aquests fets s’inscriuen. Les desigualtats entre homes i dones, la violència sistèmica, la discriminació i l’esgarrifós nombre de dones matades en mans de les seves parelles o estranys no són únicament infortunis. Són la manifestació visible de normes i pràctiques patriarcals que marquen la societat.

Així, des de l’ètica, podem posar de manifest que el que fa que es reprodueixin aquests pactes patriarcals i sexuals, el que fa que el mite corrosiu de la masculinitat continuï perpetuant-se, té a veure també amb la nostra capacitat d’implicar-nos. Davant la identificació de la responsabilitat individual, que pot portar, fins i tot, a la desreponsabilitat de les persones no directament involucrades, hem de deixar-nos afectar i fer-nos responsables. I, aquí, el paper determinant el tenen els homes que fraternitzen i es fan còmplices de la narrativa i de la lògica de la violència masclista. I a tot això s’hi suma la violència institucional, que revictimitza, no respon i no repara, de la qual cosa la difusió de notícies enganyoses molt pròpia dels partits de dreta i ultradreta contra el que s’ha anomenat despectivament la “ideologia feminista” o “feminazi” és només un exemple bastant il·lustratiu.

En una breu roda de premsa, Gisèle va afirmar rotundament que una de les raons per les quals duia a terme aquesta lluita era pels seus nets. Amb total encert, Gisèle obre un sentit de la justícia i la responsabilitat que va més enllà del dany rescabalat. Hauríem de lluitar no sols per la nostra generació, sinó també per les següents i les posteriors, de manera que tant de bo algun dia eliminem aquestes injustícies i crims de les nostres societats. Fins llavors, quanta violència més hem de sofrir les dones perquè les generacions futures puguin viure lliures i segures? Mentre esperem que arribi aquesta veritable primavera de l’esperança, fem, almenys, que la responsabilitat estigui de moda.

Irene Gómez Franco és professora de Filosofia Moral i Política a la Universitat Autònoma de Barcelona