El 5 de maig de 1981, després de 66 dies de vaga de fam, moría als 27 anys, a la presó de Maze, Irlanda del Nord, Bobby Sands, membre de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) i parlamentari, sense exercici (escollit a la presó mentre portava 41 dies en vaga de fam), a Westminster. Sands i altres presos denunciaren que el Govern britànic els hi hagués retirat “l’estatut polític” de categoria especial de presoner de guerra que havien aconseguit 40 presos del IRA en vaga de fam l’any 1972, i que, quatre anys més tard, va ser derogat sota una estratègia de criminalització governamental que va acabar fulminant els drets polítics dels presos del IRA condemnats per delictes posteriors al març del 76 com va ser el cas de Bobby Sands. En aquella vaga de fam, nou presos més hi van morir.
Des de fa ben poc, a casa nostra, quatre de les nou preses i presos polítics catalans han finalitzat una vaga de fam de vint i disset dies respectivament, per denunciar el “bloqueig” del Tribunal Constitucional a la justícia europea, un dret individual i fonamental de qualsevol reclús que s’ha convertit en el centre de totes les mirades durant aquestes darreres setmanes, i que, sortosament, no ha tingut el mateix desenllaç (mai s’havia pretès des dels encausats) que la Vaga de fam de 1981 a Irlanda del Nord.
No obstant, sota aquest focus polític i mediàtic que ha aportat mostres de dejuni solidari per part de ciutadans i representants polítics catalans, ens passa desapercebuda una realitat gens mediatitzada (només La Directa n’ha fet un ampli ressò) i, lamentablement, gens extraordinària com són les habituals vagues de fam de presos i preses als centres penitenciaris de Catalunya i l’Estat espanyol.
Fins el dia de Nadal, una trentena de presos d’arreu de l’estat duen a terme la tercera vaga de fam de 2018, una progressiva lluita activa, dins de les presons, que va començar fa més de dos anys. L’actual vaga de fam es va iniciar el passat 10 de desembre i vol reivindicar que es respectin les pròpies lleis i els drets humans dins les presons, estipulades en el Reglament Penitenciari (RP) i la Llei Orgànica General Penitenciària (LOGP).
Potser, és un bon moment, ara que el focus es troba sobre les presons del nostre país, tornar a fer un exercici d’empatia i reclamar, des de tots els àmbits polítics i socials, i des de totes les formes democràtiques possibles, que els drets de les persones també es respectin dins de les presons. Doncs resulta que les vagues de fam encara no s’han acabat.
Arpad Pou és llicenciat en Filosofia i membre de Termitas y Elefantes / @termitaelefante
