La trena torna al Teatre Goya a partir del 5 de novembre. El text, basat en la novel·la de Laetitia Colombani, entrellaça les històries de tres dones, que comparteixen el mateix anhel de llibertat. En parlem amb Marta Marco, una de les protagonistes.
L’obra de teatre La trena parla de tres històries que passen en tres llocs diferents. Com ens defineix l’entorn en el qual naixem?
Completament. De fet, ens hi hem barallat molt, amb el tema. No és el mateix néixer al Primer Món, on, si tens càncer, et pots comprar una perruca de cabells naturals vinguts de l’Índia, que ser la dona que ha nascut a l’Índia, que, en comptes de fer la quimioteràpia i comprar-se la perruca, es rapa els cabells i fa una ofrena als déus per demanar que la curin.
Per tant, tampoc tenim el mateix anhel de llibertat.
Més que l’anhel de llibertat, en alguns casos es busca sobreviure i en d’altres aconseguir el que anomenem felicitat.
Així i tot, sigui on sigui, totes les dones pateixen desigualtats?
És evident que jo he vist la meva mare lluitant pels seus drets i ella segurament ha vist la seva mare lluitant pels seus. Ara també busquem aquesta llibertat i se’ns exigeix més que mai. Que siguem dones, boniques, joves, amants, amigues. L’obra ens ajuda a fer teràpia de tot plegat i abocar moltes coses amb les quals hem hagut de batallar.
Creu que l’obra peca d’una mirada feminista occidental paternalista?
Sempre tenim la mirada del Primer Món a sobre nostre. Jo no puc negar que existeixen els dàlits o intocables, però és evident que la nostra mirada sempre la fem des d’una posició més còmoda i que hi haurà paternalisme en el meu feminisme perquè el que ha de lluitar una dona intocable és un abisme. Però penso que com a mínim està bé que com a dones d’Occident posem un petit focus allà.
A causa de la sororitat, algunes persones han cregut que les cures han de ser femenines. Què en pensa?
Les cures haurien de ser humanes. Tots podem curar, tots podem donar el millor de nosaltres mateixos per ocupar-nos de qui estimem.
Trencar aquests patrons ens allibera?
Sí, a tots. Tant als homes com a les dones. Hem de ser el nostre superaliat perquè no ho podem fer soles. Hi ha d’haver la complicitat de la part masculina i això comença amb l’educació de les mares cap als fills.
El món del teatre encara ha de trencar molts patrons?
Encara és masclista perquè hem d’avançar massa posicions. Per què? Perquè abans qui escrivia? Els homes. Qui dirigia? Els homes. Fins i tot, qui interpretava els papers de les dones? Els homes. Hi ha d’haver més dramaturgues, més històries de dones, més dones en càrrecs de poder, i encara no hi som. No hi som perquè és tot just ara que ens estem intentant fer un lloc, començant pels sous. Un noi a vegades cobra més que tu. Per sort, ara els actors, intentem sempre parlar-ne i anar plegats.
Quina importància tenen els valors a la societat avui en dia?
Valors és una paraula bonica. Tot gira entorn d’ella. Tenir uns valors a la vida, una petita ètica, uns codis, respectar la resta… és importantíssim.
Quins considera que són essencials?
N’hi ha molts. La generositat, la humilitat, valorar el que tenim, l’agraïment. Sobretot el respecte, que vol dir ser transigent.
I quins estan en crisi actualment?
El valor de la col·lectivitat: sentir que junts som millors. L’individualisme aferrissat de pensar en nosaltres i en com ho hem de fer nosaltres és un error.
