Com era la teva vida al Brasil i com ha canviat a Catalunya? El meu company quan va acabar els estudis de veterinària va venir a viure a Catalunya. Quan em vaig quedar embarassada del segon fill, i després d’uns mesos de rebre correus explicant-me meravelles d’aquí, vaig decidir seguir-lo. El meu fill petit tenia nou mesos. Ho vaig deixar tot per començar de nou.
Els inicis a Catalunya, però, no van ser un camí de roses…
Ell em deia a les cartes que tot era molt bonic i que aquí la vida era més fàcil, però quan vaig arribar no era així. Al Brasil treballava d’administrativa, però aquí vaig de començar a netejar cases, una feina que mai pensava haver de fer per sobreviure. Allà tenia un contracte amb una jornada de treball de vuit hores, en canvi aquí si treballava una hora la cobrava i sinó no. Tampoc entenia res; no parlava ni català ni castellà. Vaig pensar molts cops en tornar. Amb els anys la situació ha millorat molt. Però ara estic separada amb dos nens i els haig d’anar a buscar a l’escola, treballar, fer les feines de la casa…
Considera que el seu companya la va “enganyar”?
Ell deia que tot era molt bonic, però la bellesa del paisatge no omple la persona. De vegades m’he sentit una mica discriminada, encara que sempre he trobat més gent bona que dolenta. Recordo de forma terrible el primer hivern; vaig passar molt de fred. No tenia ni abric ni unes bones sabates.
Hi ha un moment del procés d’integració en què la persona que marxa del seu país no se sent d’enlloc?
Al començament em preguntava: d’on sóc? Però ara ho tinc clar. El meu país vull que sigui Catalunya. Aquí hi ha els meus, aquí creixen, aquí em sento bé… per tant, sóc d’aquí.
Per emigrar i saber adaptar-se a un nou país, cal tenir un caràcter especial?
Nosaltres tenim cert avantatge, perquè els costums, la cultura, el menjar… dels brasilers i els catalans tampoc són tan diferents. Però cal ser una persona molt oberta per adaptar-se.
Tu, per exemple, has optat per aprendre català.
Sí, i ningú mai m’ho ha demanat. Les persones que m’han parlat sempre en català ho han fet perquè creien que així m’ajudaven a integrar-me. Vaig decidir aprendre’l el dia que el meu fill em va demanar un got d’aigua en català i no el vaig entendre. També estava cansada d’anar a les reunions de pares de l’escola i que me les haguessin de resumir en castellà.
Creu que tenint en compte el passat migratori dels catalans, ara som massa exigents amb els nouvinguts?
Hi ha de tot. Però per part nostra, crec que quan una persona va viure a un altre país és aquesta la que s’ha d’adaptar a la manera de viure del país que la rep, sigui Catalunya o un altre.
Què t’ha sorprès de la manera de fer dels catalans?
M’agrada molt veure com els pares mostren l’afecte que tenen pels fills en públic, això a Brasil no passa. Una altra cosa que em va sorprendre molt el primer dia i la considero molt bonica és la sortida dels nens d’escola, però especialment un detall, el fet que les mares porten el berenar als seus fills.
Si fas balanç de la decisió d’emigrar… què penses?
Ara estic molt bé, no trobo a faltar res i no vull marxar. Els meus fills estan adaptats i parlen perfectament català, castellà i portuguès. La meva família són els meus fills, el tresor més valuós que tinc, i per ells val la pena viure a Catalunya. La meva filla, al Brasil, anava a una escola privada i no rebia el nivell educatiu que hi ha aquí en una escola pública. Amb la sanitat igual. Al Brasil em queda una part de la família, però ara he construït una nova família per qui haig de vetllar: els meus fills.
