¿Per què no puc davant del paper blanc
expressar torbaments, commocions,
sotsobres, amb total fidelitat?
¿Ni el rastre modulat d’una cançó
navegant mar endins de la tendresa?
¿Com diré clar l’estrèpit fragorós
de vidre i foc, l’edifici per terra
d’aquell amor lentament construït?
¿I l’elegia dolorosa i freda
de llibertat perduda pel camí?
¿Com parlaré amb uns mots plens d’eficàcia
del sacseig del plaer dels folls sentits?
Abundor de cabals, mils de paraules,
monedes en el cofre d’un tresor
en llibres del prestatge arrenglerades,
alertament ocultes, en un joc
d’acuitament i encalç, amb l’alegria
del gat urpant la rata, el ver consol
d’heure l’expressió més a la mida:
si no l’exactitud minuciosa,
una semblança coherent i digna.
¡Dura lluita de l’home amb l’idioma:
exèrcit de vocables que no avança
com l’impossible esforç tossut de l’ona
que no traspassa el límit de la platja!
Manquen paraules
