Incertesa, avorriment i relats

Fa uns anys, en unes sessions de formació amb mestres, se’m va acudir defensar l’avorriment com a estratègia pedagògica, a tall de comentari innocent, sense més transcendència. Aquella facècia, improvisada, naturalment, va provocar la reacció airada de moltes participants, que argumentaven que res més lluny d’una educació activa. Tenien raó. L’educació activa no és amiga de l’avorriment i, fins i tot, podríem arribar a dir que n’és un bon antídot. Però l’anècdota es fa oportuna recordar-la en temps de confinament perquè la incertesa que ens acompanya és enemiga de la veritat i, com vull exposar en aquest article, des de la pedagogia, l’antídot a tot això el podem trobar paradoxalment en l’avorriment.

Elogi de l’avorriment i de l’educació activa
L’avorriment té mala premsa. Sens dubte, s’ho ha guanyat a pols, per tal com l’avorriment sol conduir a la desídia, i aquesta a l’anòmia. D’aquí al relativisme moral, un pas; i el relativisme és el brou del fonamentalisme, com hem pogut observar en massa episodis recents. Res com una atenció enèrgica i un esforç vigorós per mantenir-la amb vistes a evitar el tedi. I els temps acompanyen.

L’educació activa s’hi va oposar des del primer moment. Se sol dir que John Dewey, un dels pares fundadors d’aquestes pedagogies, es va inspirar precisament en l’educació rebuda, que titllava de tradicional i avorrida. I un professor ben conegut de la Universitat de Barcelona, el doctor Jaume Trilla, té un llibre molt oportú (La aborrecida escuela, de 2002), on ve a dir que el problema de l’escola tradicional no és que fos clàssica (que tant de bo ho fos), sinó que era mortalment avorrida i aquell avorriment estava molt directament relacionat amb la incapacitat de sorprendre. I ja sabem que la sorpresa és l’origen de l’aprenentatge.

Tanmateix, el filòsof Walter Benjamin afirmava, en un text antològic, que l’avorriment és el punt més àlgid del relaxament mental, de la mateixa manera que el son ho és del relaxament corporal. L’avorriment, també segons Benjamin, “cova l’ou de l’experiència”, en paraules seves, de manera que només en podem esperar bons desenllaços. En aquell text, intitulat El narrador, es referia a la capacitat creativa i innovadora que pot tenir l’avorriment en l’art i especialment en la literatura de ficció; i també comentava com l’escoltador hi para atenció, a allò que s’està narrant, tant per evitar caure ell mateix en l’avorriment com també perquè el narrador hi expressa una vivència, pròpia o d’altri, actual o pretèrita, que mereix ser contada, com la revelació d’un secret. I l’atenció de qui escolta està directament relacionada amb unes condicions ambientals que ho permeten: calma i assossec, i també voluntat de descobrir nous mons.

Però, a parer de Benjamin, que va escriure aquell text el 1936, els temps del seu temps i els que estaven per venir no admetien gaires alegries per a la narració i sí per a la informació: el periodisme avançava a gran velocitat i prendria el relleu de la literatura; l’explicació substituïa la narració. Si la narració només fa servir ornaments per donar dinamisme a la història narrada, l’explicació els introdueix de manera innecessària, una porta oberta a les mitges veritats o mitges mentides, com es fa palès en el llenguatge polític.

També Benjamin tenia raó i el vaticini s’aniria complint al llarg del segle XX i del que portem del XXI. A més velocitat aparent de canvis, més inquietud pel present; a més rapidesa, també aparent, en les transformacions socials, culturals i econòmiques, més intranquil·litat pel futur. En realitat, el futur ha deixat d’existir perquè ens hem instal·lat de ple en una inconsciència perillosa: vivim només pensant en la propera innovació, sense haver acabat de pair l’anterior.

Educar en l’optimisme, és possible?
També aparentment, educar és posar en ordre. En un registre col·loquial, l’educació seria aquell procés segons el qual arribem a entendre el món. Per descomptat, l’educació també busca assolir altres fites, com ara conèixer-nos millor i relacionar-nos de manera adequada amb la resta. Però, en qualsevol cas, educar i educar-se és allò que ens permet trobar un sentit, sigui com sigui la dimensió d’aquest sentit: material, espiritual, política o religiosa.

En un altre llenguatge, trobar sentit es pot entendre com apreciar o donar valor. Així, educar seria proporcionar valor al que ens envolta, palpable o immaterial, proper o llunyà. Cada societat històrica ha entès això de maneres diverses i sovint incompatibles, que han servit com a marc ètic per a la presa de decisions, uns marcs que també s’han anat modificant amb el pas del temps i l’evolució tecnocientífica. Però sempre s’ha mantingut la voluntat i la inquietud per trobar un sentit o, dit d’una altra manera, per entendre el què passa i per entendre-ho amb un mínim de coherència. És a dir, cada època produeix un relat dominant. “Sense relat, sense narració, no seríem humans”, diu el mestre Jaume Cela.

Relats que fomenten la confusió
L’espècie humana sempre s’ha vist amenaçada per les catàstrofes i, també de sempre, hi ha hagut visionaris que han anticipat caos successius, recurrents, que amb relats apocalíptics avisaven fins i tot de la supervivència de l’espècie. Relats i anuncis catastrofistes que només busquen la confusió per la confusió, perquè probablement qui els crea i els difon en treu un bon rèdit. El caos s’alimenta d’aquests relats i els relats alimenten el caos, en una relació parasitària; relats sempre subjectius però que no deixen de tenir un fonament empíric, a partir de fenòmens naturals o de la intervenció humana.

El canvi climàtic, que no és cap broma i requereix una intervenció decidida a tots nivells i àmbits, per exemple, ha alimentat relats distòpics, d’un món en extinció, i ara assistim a una altra emergència global, derivada de l’extensió d’un virus, un fet també recurrent i que l’espècie humana ha conegut en altres èpoques. Llàstima que la memòria sigui tan curta.

En aquest marc, solem afirmar que l’educació n’és un bon remei. Però no s’hi val qualsevol educació; no tota educació seria la més òptima per afrontar tot això. Ràpidament se’ns acut pensar en una educació crítica, alliberadora i transformadora per ajudar a superar situacions com les que es viuen en estats d’alarma, de guerra o de pandèmies. Però en moments d’incertesa, la temptació és sucumbir a aquells que afirmen posseir la veritat, a discursos que ofereixen horitzons nets i clars, encara que siguin falsos.

Aquesta és la paradoxa dels moments convulsos: cal claredat però ningú en coneix la solució. I l’interrogant pedagògic consisteix a decidir si en aquests temps convulsos cal més aparell crític o convé deixar-se guiar per il·luminats que a les primeres de canvi s’oblidaran de les seves pròpies profecies.

Enric Prats és doctor en Pedagogia per la UB i professor de Pedagogia Internacional de la facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.