Després de bilions d’anys de l’evolució de la vida, d’emergència dels homínids i de l’expansió de l’ésser humà per tot el planeta, ens trobem permanentment amb un repte existencial. Tal vegada aquest repte es fa més present en l’actualitat o potser tenim més capacitats individuals i col·lectives per esdevenir-ne conscients.
La ingent riquesa de les terres –muntanyes, roques, subsòl–, els rius, mars i oceans –amb la miríada de formes de vida des de la superfície aqüífera fins a les foses abissals–, l’atmosfera travessada pel foc i la llum del sol i la influència d’estrelles, planetes i satèl·lits del sistema solar, amb bilions i bilions d’éssers vius –des de cèl·lules microscòpiques fins a animals, plantes, arbres immensos–, els vuit mil milions d’éssers humans presents arreu, amb bilions i bilions d’interaccions entre si i amb l’ecosistema que ens acull… es troben en una situació de transformació i evolució constant o bé en un risc d’implosió, a causa de l’activitat preponderant de l’ésser humà sobre la vida del planeta –àdhuc la pròpia– i aquests elements?
Què té a veure tot això amb els drets humans? Abans de la simple consideració sobre els drets, va aparèixer fa mil·lennis l’ésser humà. I de l’ésser humà van emergir manifestacions noves desconegudes fins llavors: la consciència, el llenguatge, el raonament, l’art, la cultura, la comunicació, la reflexió, les relacions humanes i innombrables accions immaterials i materials derivades de tot això. Des de les expressions més belles fins a les destruccions més degenerades de tot això. Quantes lluites per la supervivència i la sobrevivència a partir de la percepció d’escassetat?, quants actes de dominació, exercici de poder impositiu i quantes violències a tots nivells entre persones, col·lectius, organitzacions, nacions i imperis portem a l’esquena?, quants atacs contra la vida, la integritat física i/o moral, la dignitat de les persones s’han fet considerant que hi havia un dret diví i/o humà a exercir sobre els altres, en un marc de drets inexistents durant mil·lennis?
En aquest periple de la vida i de l’ésser humà, només fa 75 anys que es va reconèixer a escala planetària una cosa que es van anomenar drets humans. Va ser segles després de manifestacions múltiples de manca de respecte a l’ésser humà en totes les seves dimensions i fins i tot maltractaments sistemàtics i cosificació dels éssers humans a través d’invasions, colonitzacions, esclavatges, mecanització sistemàtica de la mort mitjançant innombrables vies i instruments i tecnologia diversa, a més de diverses revolucions i de començar a albirar “els drets de l’home”. Va haver de ser després de dues guerres mundials i de la tragèdia humana i de l’ecosistema que se’n van derivar, que apel·lant a la consciència individual i col·lectiva, l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides va establir un sistema de drets humans mitjançant una “declaració universal”, que, en el preàmbul, recull:
“Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat, i que s’ha proclamat, com l’aspiració més elevada de l’home, l’adveniment d’un món en què els éssers humans, alliberats del temor i de la misèria, gaudeixin de la llibertat de paraula i de la llibertat de creences;
Considerant essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de Dret, a fi que l’home no es vegi compel·lit al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l’opressió…”.
Aquesta declaració universal reconeixia drets bàsicament individuals com el dret a la llibertat i igualtat en dignitat i drets, a gaudir d’aquests drets sense distinció de condició, origen, gènere o qualsevol altra manifestació, el dret a la vida, la llibertat i la seguretat, el dret a no ser esclau de ningú, el dret a no partir tortura o maltractament de cap mena, el dret a la igualtat davant la llei, el dret a la justícia i a acudir davant dels tribunals imparcials de justícia per fer valer aquests drets, el dret a no ser detingut o pres o desterrat de forma arbitrària, el dret a la presumpció d’innocència… En les darreres dècades s’han anat reconeixent drets de caràcter col·lectiu, com el dret al medi ambient, a la pau, a la memòria, a la veritat, a la justícia i reparació i les garanties de no-repetició.
S’han neutralitzat barbàries arreu del planeta en els darrers 75 anys, després de l’aprovació d’aquest reconeixement formal de drets de la declaració i els tractats internacionals i textos constitucionals? S’han preservat els drets i la dignitat de les persones i dels pobles per virtut d’aquesta Declaració Universal, tant en l’àmbit de les famílies i els seus habitatges, com dels barris, pobles, ciutats, àmbits rurals i selves, com dels països, els continents i el planeta? El règim de Dret al qual apel·la la Declaració Universal dels Drets Humans ha servit per al que es pretenia? Els drets humans tenen prou mecanismes jurídics que en garanteixin el compliment arreu?
“Les darreres dècades s’han eixamplat mecanismes reintegradors de drets humans, mecanismes de justícia transicional”
Els dispositius actuals
Hi ha molts mecanismes jurídics implementats per garantir el compliment dels drets humans, tant a escala universal, com regional i local. La clau no rau només en la seva manca d’utilització eficaç, sinó en mecanismes coercitius que obliguin al seu compliment efectiu, en cas d’incompliment. Així, just abans de l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans, es va adoptar la carta constitutiva de l’Organització de les Nacions Unides. Deixant de banda els condicionants i les limitacions establertes pels vencedors de la Segona Guerra Mundial, el cert és que es preveuen uns mecanismes per a la resolució pacífica de controvèrsies internacionals (Capítol VI de la dita carta constitutiva) i accions en casos d’amenaces a la pau, trencaments de la pau i actes d’agressió (Capítol VII de la dita carta constitutiva). Es preveu des de la negociació, la investigació, la mediació, la conciliació, l’arbitratge, les decisions judicials (tant del Tribunal de Justícia de l’ONU, per conflictes entre països, com de tribunals regionals de drets humans), passant per l’ús de la força a través de tribunals ad hoc, interrupció total o parcial de relacions econòmiques, comunicacions ferroviàries, marítimes, aèries, telemàtiques, diplomàtiques, fins a accions de bloqueig o d’intervenció directa de forces militars aèries, navals o terrestres dels estats membres de l’ONU, tot això per preservar la pau i seguretat internacionals per poder protegir els drets humans.
La Declaració Universal dels Drets Humans ha inspirat l’adopció de quasi un centenar de tractats internacionals, que recullen no només extensions de declaracions regionals de drets humans sinó també diversos mecanismes per protegir i fer aplicables els drets humans a diversos nivells, des del Dret Internacional Humanitari fins a l’adopció de la Cort Penal Internacional de caràcter permanent. Alguns d’aquests mecanismes preveuen els atacs més greus contra els drets humans, com ara els genocidis, els crims contra la humanitat, crims de guerra, esclavatge i pràctiques similars a l’esclavitud, execucions arbitràries, tortura, desaparicions forçades, detencions arbitràries, discriminacions sistemàtiques, violacions dels drets econòmics, socials i culturals, entre d’altres.
A banda dels mecanismes internacionals i dels tribunals internacionals globals destacats, s’han establert també mecanismes i tribunals regionals, des de l’ombudsman (defensor del poble) europeu, passant pel Tribunal Africà de Drets Humans o el Tribunal Europeu de Drets Humans o la Cort Interamericana de Drets Humans, o els tribunals constitucionals o tribunals de garanties en l’àmbit nacional, encarregats de l’empara de drets humans, o defensors del poble o síndics de greuges a escala nacional o regional o local. Altres mecanismes universals o regionals són l’Alt Comissionat de Drets Humans (o els comissionats de drets humans en l’àmbit regional o continental, com l’ASEAN, amb la Intergovernmental Commission on Human Rights del sud-est asiàtic), o l’Organització Internacional del Treball, per posar alguns exemples.
Els avenços aconseguits en tres quarts de segle
Ara fa 75 anys es va concebre el sistema universal de drets humans per obligar els estats, en primer terme, a complir-lo de forma taxativa en relació amb els seus nacionals (i després envers qualsevol persona que residís i/o transités pel seu territori) i, en cas d’incompliment per part dels estats, alguns mecanismes que servissin per corregir les violacions de drets humans perpetrades. En les darreres dècades s’ha anat ampliant la concepció per derivar la responsabilitat de dur a terme el compliment dels mateixos per part d’empreses, especialment multinacionals de tot ordre i dimensió, amb una capacitat d’impacte sobre les poblacions i els seus drets humans de vegades molt superiors a la majoria de les estructures dels estats nació, sota el principi “obligació de l’Estat a protegir i, en cas, de violació, posar-hi remei i reparació”.
Parlem no només d’empreses multinacionals extractives de recursos naturals (hereves dels espolis ancestrals d’imperis i estats, d’iniciatives empresarials colonials i després d’empreses mercantils autònomes o suportades per estats), sinó d’empreses militars i de seguretat, d’empreses tèxtils o d’altres objectes de luxe o superflus, d’empreses financeres i de fons de capital, d’empreses multinacionals constructives i/o multinacionals tecnològiques. Facilitar l’accés a mecanismes de greuge que abordin els abusos dels drets humans relacionats amb les empreses inclou mecanismes administrats per una empresa sola o conjuntament amb les parts interessades, per una associació econòmica o per un grup multistakeholder.
Les empreses s’han vist obligades a adoptar mecanismes de protecció de drets humans: des dels principis orientatius sobre negocis i drets humans i la implementació del Marc de les Nacions Unides “Protecció, Respecte i Remei”, passant pels protocols normatius de compliment penal, laboral i/o administratiu (Compliance and Due Diligence), protocols de prevenció de la violència i l’assetjament de tota mena, canals ètics i de denúncia d’irregularitats, protocols per a la gestió i resolució pacífica de conflictes dins les organitzacions, en el marc general conegut com a responsabilitat ESG (ecologia i respecte pel medi ambient, àmbit social i bon govern dins les organitzacions), aspectes que tenen un impacte exponencial amb la irrupció en les darreres dècades de les tecnologies de la informació i comunicació, la intel·ligència artificial i els avenços quàntics.
Més enllà de l’obligatorietat de proveir a les víctimes de violacions de drets humans d’un dret d’accés a la justícia i de mecanismes de reparació integral en aquells territoris on s’han produït violències i guerres i violacions de drets humans, s’han eixamplat mecanismes reintegradors de drets humans, coneguts com a mecanismes de justícia transicional, com ara comissions de veritat, reparació i/o reconciliació, mecanismes judicials específics de pau i justícia, mecanismes simbòlics i econòmics reparatoris, diàlegs reparatoris comunitaris o audiències memorials, iniciatives commemoratives i assumpció pública de responsabilitats estatals i/o col·lectives.
Amb tants mecanismes universals, regionals, locals, organitzacionals, institucionals… com és que se segueixen violant sistemàticament els drets humans a gran escala? Alguna cosa passa quan les guerres i les violències es desfermen de forma reiterada, de forma anual, amb més de 25 conflictes bèl·lics actius: l’any passat n’hi va haver 33, la meitat dels quals d’alta intensitat, alguns d’internacionals i altres d’interns internacionalitzats. Sabem per experiència que és justament als conflictes bèl·lics on es produeixen els atacs més greus als drets humans i el dret internacional humanitari; de fet, l’Oficina d’Afers Humanitaris de l’ONU ha destacat, arran d’aquests conflictes bèl·lics, el desplegament de la crisi alimentària global més gran de la història moderna, causada per conflictes, xocs climàtics i l’amenaça de recessió global, així com d’una escalada de la inseguretat global.
Alguna cosa passa quan, després dels Tribunals de Nuremberg i Tòquio, l’ONU ha hagut d’establir dos tribunals ad hoc per a l’ex-Iugoslàvia i Ruanda
–que ha conegut una ínfima part de les violacions de drets humans i crims soferts per milions de persones–, quan s’ha establert el Tribunal Penal Internacional –que novament ha jutjat pocs alts responsables, i ha deixat la immensa majoria de violacions fora del seu espectre–, quan continuen guerres al Iemen, Síria, Sàhara, Israel i Palestina o al Congo –i hi ha noves tensions de Ruanda sobre aquest país, com a continuació del que ja fa des del 1996–, o la mediàtica guerra Rússia-Ucraïna –amb alt risc d’escalada bèl·lica a tots nivells, àdhuc a escala de guerra nuclear–, amb situacions de violacions sistemàtiques de drets humans i repressions generalitzades
–sovint amb dictadures– a l’Iran, a Ruanda, a l’Afganistan, a Myanmar, però també violències i violacions de drets humans generalitzades als EUA, Rússia, Xina, França, Regne Unit (membres permanents de l’ONU), també a Espanya, Hongria, Bielorússia, Txetxènia, Emirats Àrabs, Txad… Molts d’aquests països i moltes multinacionals són els principals violadors de drets humans i causen l’esgarrifosa xifra de més de seixanta milions de persones refugiades arreu del món –totes amb nom i família–, moltes de les quals perden la vida en mars, oceans, rius i deserts, escapant de guerres, violències, cataclismes climàtics, sequeres i fam i desigualtats socioeconòmiques i/o discriminació aberrant, que clamen arreu. En totes aquestes violacions dels drets humans, hi ha una realitat que plana dramàticament malgrat les nombroses declaracions de drets humans i els mecanismes protectors encarregats del seu compliment o preserva: la impunitat aclaparadora dels responsables d’aquestes violacions.
El pas endavant que ara faria falta
Què falla doncs? Què manca, des de l’ONU als altres mecanismes regionals i/o locals, per fer prevaldre els drets humans i, en cas de violació –que hauria de ser l’excepció extraordinària– la responsabilitat i la reparació integral a les persones i/o col·lectius afectats directament o indirecta? Per tal que no continuï la percepció i situació d’impunitat generalitzada davant les violacions de drets humans, per tal que no es tornin a repetir violacions de drets humans –el que es coneix com a garanties de no-repetició–, manquen a tots nivells òrgans i mecanismes executors que facin efectives les responsabilitats de violacions de drets humans declarades per tots aquests mecanismes de protecció de drets humans, amb les conseqüències penals, civils, administratives, econòmiques, laborals, socials i mesures reparatòries acordades pels mecanismes, que puguin imposar-se sobre els estats i els seus alts responsables, les multinacionals i els seus alts responsables, les institucions globals, regionals i/o locals i els seus alts responsables. És equivalent al procediment d’execució dels laudes arbitrals o de les sentències d’un jutjat: un cop declarada la violació de dret humà, se n’ha establert la responsabilitat –institucional, corporativa i/o personal– hi ha d’haver un òrgan amb capacitat, legitimitat i força que pugui imposar el compliment establert pel mecanisme en totes les seves dimensions.
Això vol dir invertir recursos humans i materials en drets humans i pau per crear aquests òrgans i mecanismes executors (davant la manca de voluntat de compliment dels declarats responsables). Aquesta inversió en recursos humans i materials ha de ser equivalent en energia i diners a la inversió dels estats en armament i mecanismes de guerra i violència així com de les empreses multinacionals militars i de seguretat arreu del món. Invertir energia i economia en drets humans, resolució pacífica de conflictes, mecanismes d’execució obligatòria de responsabilitat i recuperació i mecanismes de pau: aquesta serà la manera de protegir i preservar de forma global els drets humans al planeta i prevenir de forma generalitzada nous atacs i abusos de drets humans.
Podem i ho hem de fer, pel bé de la humanitat i els seus drets individuals i col·lectius, actuals i emergents, i pel bé d’almenys fins a la setena generació que ens segueixi, com manifesten molts pobles nadius arreu del planeta.
Jordi Palou-Loverdos és advocat acreditat davant la Cort Penal Internacional, mediador del diàleg intraruandès (2004-2011) i director de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU.
