La democràcia no és altra cosa que un joc de majories i minories. Quan una determinada majoria guanya unes eleccions adquireix la capacitat de formar govern. Si ha guanyat per poc, però, haurà d’arribar a algun tipus d’acord addicional o coalició per formar una majoria més estable. Més tard, a les següents eleccions, els votants tindran la oportunitat de premiar o castigar l’acció de govern duta a terme per aquest govern. Des d’aquest punt de vista la democràcia és un mecanisme de representació dinàmic. Un mecanisme on les majories poden canviar amb el temps i, en qualsevol cas, han de ser revalidades sempre a les eleccions.
Com que el joc democràtic es repeteix, les minories avui tenen interès en respectar les regles del joc perquè en un futur poden esdevenir elles majoritàries. És per això que les minories, tot i perdre avui, tenen interès en continuar participant en el joc de competició política. D’aquesta manera es preserva no només el pluralisme polític sinó també la possibilitat que les majories canviïn i evolucionin. La minoria accepta perdre avui a canvi de la possibilitat d’esdevenir majoritària demà –o almenys, la possibilitat de formar part d’una nova majoria o coalició en un moment futur. Per aconseguir que aquest joc de majories i minories sigui estable, però, són molt importants les regles del joc.
Hi ha una regla del joc que és especialment rellevant perquè aquesta dinàmica de majories i minories sigui sostenible en el temps: les regles de protecció institucional dels drets de les minories. Perquè una minoria política accepti perdre avui a canvi de la possibilitat de guanyar demà cal que la minoria tingui garantits una sèrie de drets polítics. Si els drets de les minories no estan garantits, serà ingenu esperar que aquesta minoria accepti ser una minoria permanent. Però allò crucial que val evitar és el perill que la majoria d’avui aprofiti el fet que avui governa per restar possibilitats de representació i actuació a les minories en un futur. La temptació de la majoria és el desig d’ampliar el poder que té avui. És per això que totes les democràcies liberals incorporen mecanismes de protecció institucional a les minories.
Aquests mecanismes de protecció a les minories han de ser creïbles. És a dir, la majoria ha d’entendre i acceptar que no pot infringir la representació dels grups minoritaris. I a la vegada, la minoria ha de percebre que els seus drets polítics estan garantits. Només així el joc de majories i minories funcionarà d’una manera raonable. Hi ha diferents maners de blindar, mitjançant el disseny de les institucions, els drets de les minories. Des d’oferir la sobre-representació de les minories en algunes de les càmeres (el contrari del cas espanyol, on existeix en realitat un biaix de representació a favor de les províncies amb poca població) fins a oferir directament a la minoria la capacitat de veto en algunes qüestions. Altres maneres de protegir les minories poden ser òrgans o tribunals contra-majoritaris. Un Tribunal Constitucional amb representació de les minories polítiques que hagués de prendre decisions per unanimitat, per exemple, necessàriament aportaria un mecanisme de protecció creïble a les minories (també el contrari del TC espanyol, que és un tribunal molt polititzat i que no decideix per unanimitat).
El conflicte polític que vivim aquests anys a Catalunya i Espanya és un exemple de com garantir els drets de les minories és indispensable. Ara bé, allò fonamental és tenir clar que la protecció dels drets de les minories és un valor a defensar sempre, no només quan la part agredida és “la meva minoria” en una escala política i institucional determinada. La protecció institucional de les minories, de manera creïble i continuada, és una qüestió nuclear en democràcia a tots els nivells i per tant no s’hi valen posicions selectivament asimètriques.
Cal tenir clar que la protecció dels drets de les minories és un valor a defensar sempre, no només quan la part agredida és la meva
