El sociòleg, investigador del CSIC i autor de Polarizados. La política que nos divide (Deusto), destaca les conseqüències personals i socials de la desaparició dels matisos i remarca les possibles solucions per trencar amb la polarització.
Podem afirmar que els matisos estan desapareixent?
Sí, estan desapareixent perquè tendim a fer servir conceptes generalistes que poden definir d’una forma completa una persona o una situació. Tendim, a les xarxes socials i en alguns entorns, a etiquetar les persones i les situacions molt de pressa i a intentar explicar-les amb una sola idea. Tot el contrari del que seria desitjable, que seria que les persones poguéssim mostrar la nostra pluralitat d’identitats i de riquesa.
Quines conseqüències socials pot tenir aquesta desaparició dels matisos?
Quan les persones mostrem tots els nostres matisos i la pluralitat d’identitats, esdevé més fàcil que arribem a acords amb altres persones. Per exemple, si més enllà d’agradar-me el futbol, anar a la muntanya o ser de Còrdova, pogués mostrar en la meva interacció quotidiana totes les identitats que em caracteritzen, segurament em trobaria que la majoria de les persones que conec comparteix alguna d’aquestes identitats amb mi. Ara bé, si jo em mostro a les xarxes simplement com una persona d’esquerres o com a nacionalista, serà molt més complicat connectar amb persones diferents. De fet, tendim a no compartir opinions amb almenys la meitat de la població. Per tant, el resultat principal d’aquesta pèrdua de la complexitat, de mostrar-me al món d’una forma simple i sense matisos, és la impossibilitat d’entendre’ns i d’arribar a un acord entre diferents.
Quina és la causa d’aquesta polarització?
La polarització és una estratègia humana. Les persones tenim tendència al conflicte grupal i hem evolucionat al llarg de la història en un context de conflictes grupals en tots els sentits: religiosos, polítics, ètnics. Hi estem preparats. No obstant això, estar-hi preparats psicològicament i socialment no vol dir que el conflicte hagi d’existir. El que fa que el conflicte esclati són les estratègies de grups concrets que busquen impulsar el conflicte en els diferents àmbits de la nostra societat. És a dir, el que genera la confrontació és la intenció manifesta de determinats grups d’explotar aquesta tendència natural que tenim per la identificació i el conflicte grupal.
No sé si una altra de les causes pot ser que l’equidistància, en alguns sectors, és vista com una manca de valentia?
Sí. Quan ens trobem en situacions molt polaritzades on hi ha una divisió clara entre diferents bàndols i identitats fortes lligades a cadascun d’ells, no queda res entremig. En societats no polaritzades tenim acords, grups que van canviant amb el pas del temps. A vegades m’identifico amb les persones amb qui comparteixo el partit de futbol a la tarda i, d’altres, amb les que quedo per a la tertúlia cultural. Això seria el més normal. No obstant això, el que passa en aquestes societats polaritzades és que ningú surt d’aquesta identitat de grup única, perquè fer-ho té un cost molt alt i t’assenyalen per haver-te passat a l’altre bàndol.
Hi ha sectors on la polarització és més marcada?
Totalment, en l’àmbit polític. Al llarg dels anys hem desenvolupat normes socials que fan possible la convivència en un entorn d’identitats plurals. Avui en dia, no es considera socialment acceptable que algú vagi polaritzant de forma oberta sobre qüestions com la identitat de gènere o religiosa. No es pot dir el mateix en l’àmbit polític, que continua sent, com passa amb l’esport, un dels reductes on es manté la identitat grupal des del vessant més conflictiu.
Ja que parlem de política, fins a quin punt afecta la polarització al sistema democràtic tal com el coneixem?
Afecta en diversos sentits. El principal és que provoca un bloqueig del mateix sistema democràtic, que no és res més que un sistema que ens hem donat per resoldre conflictes. Si el que s’havia creat per resoldre disputes ho fem servir per impulsar-ne d’altres, llavors no solucionem res. A més, en la política es produeix una deshumanització de l’adversari, que es converteix en un enemic amb el qual és molt difícil arribar a un acord que permeti una convivència duradora.
“Tendim a no compartir opinions amb la meitat de la població. El resultat principal d’aquesta pèrdua de la complexitat és la impossibilitat d’entendre’ns”
En aquest context polaritzat, quin és el rol dels mitjans de comunicació convencionals?
Els mitjans de comunicació estan en crisi. Amb la disminució de les audiències i la segmentació extrema dels mitjans de comunicació per grups ideològics, per grups d’edat o grups territorials, aquests es troben en mans de majories polítiques o de partits polítics, fet que provoca que perdin la funció tan important que han tingut al llarg del temps de controlar el poder i oferir una visió alternativa a la que ofereixen els actors polítics.
Com pot influir aquesta polarització en la construcció i expressió de les nostres opinions?
El problema principal és que les nostres opinions perden aquests matisos. Al final, el que veiem a les xarxes socials no són persones amb la seva complexitat, identitats i característiques, el que veiem són avatars que només representen una característica de la persona, com ara que és ecologista, feminista o que li interessa la música pop, però només veiem una identitat; i això redueix molt la possibilitat de conèixer les persones en la seva complexitat.
Quines conseqüències psicològiques pot tenir el fet de viure amb aquesta pressió constant d’haver de triar entre una posició i una altra?
Se sap que té molts efectes en la salut mental. Hi ha una preocupació, fins i tot clínica, perquè aquest estat de confrontació contínua, de divisió social, inclús en entorns propers de familiars o amics, no és normal. Tornant al que s’ha dit fins ara, el normal seria que persones complexes amb molts matisos fossin capaces de posar-se d’acord.
Si ens fixem en el futur, cap a on ha d’anar? Quines són les possibles solucions per trencar amb la polarització?
Una conclusió positiva de tot plegat és que a les societats occidentals ja hem detectat el problema. Fins fa poc, la idea de polarització era considerada com un element consubstancial a la confrontació política i, en altres entorns socials, no es veia com una problemàtica. Una vegada detectada com un problema social, penso que és fonamental que es desenvolupin iniciatives des de la societat civil, des del tercer sector i des d’àmbits no partidistes que ens permetin recuperar els matisos que la mateixa competició partidista amaga. Necessitem organitzar-nos socialment com ho hem fet en el passat per defensar drets laborals o els drets de les dones, per expulsar la confrontació dicotòmica de molts aspectes de la nostra vida quotidiana i per intentar recuperar la complexitat que les persones podem mostrar en les relacions més properes.
Per a vostè, que és sociòleg i investigador del CSIC, deu ser apassionant analitzar aquesta realitat, oi?
Ho és. T’explicaré una anècdota. Quan vaig començar a estudiar Sociologia, a finals dels noranta, principis de segle XXI, la societat semblava relativament avorrida. Es vivia en els anomenats feliços noranta, on semblava que la societat havia assolit un nivell d’estabilitat social i econòmica que en certes parts del món feia pensar que tot era estable. Doncs, en els darrers anys el món ha canviat. A partir de 2001 i després de la crisi de 2008, la societat ha tornat a ser complexa amb tantes problemàtiques i tan dinàmica com ho ha estat en altres moments complicats de la història. Per tant, sí que té un punt apassionant.
Creu que el camí que hem engegat ens portarà a seguir el model de la societat nord-americana?
Anem en aquesta direcció. Moltes de les realitats que fa temps que passen a la societat nord-americana les podem veure ja a Europa. No obstant això, al Vell Continent tenim una sèrie de frens que hem d’aprofitar: l’estructura de les nostres ciutats, la nostra forma d’interacció quotidiana, la nostra pròpia història, són qüestions que ens aporten riquesa que podria servir com a fre a aquesta idea de polarització social que, en països com els EUA, el Brasil o l’Argentina, descansa sobre una forta desigualtat social. És a dir, no és casualitat que, quan s’ha començat a parlar de polarització i quan aquesta ha crescut, al cap d’uns anys hagi augmentat molt la desigualtat social en molts països.
Per tant, quina és la recepta?El que ja fa temps que es fa a Europa: mantenir els nostres estats del benestar, les nostres xarxes de seguretat pública i els nostres nivells de desigualtat relativament baixos.
